Tot tancat i tot obert

El passat ens dona pistes però fa mandra seguir-les

Una mascareta abandonada a la platja / CHAMILA KARUNARATHNE / EFE

l'auditoria més gran de la història dels Mossos es tanca. Les ferides continuen obertes. Canviem de tema. Fa calor. És estiu. Tot en ordre. No comptàvem que les mascaretes ens farien suar. És un mal menor després d’haver viscut aquesta situació tan estranya. Encara hi som. Els contagis augmenten amb la desescalada. Però s’obren les fronteres perquè passi l’aire. I el virus? El Banc d’Espanya alerta de l’elevat cost econòmic que suposa l’atur i la temporalitat. El mateix Banc d’Espanya que anys enrere considerava que els treballadors estaven massa protegits i el mateix banc que va donar per perduts més de 60.000 milions d’euros del rescat bancari. Totes som economistes. I epidemiòlogues. El mateix Banc d’Espanya que diu ara que aquesta “nova” crisi afecta sobretot les dones i els joves. El futur és el present. Es fa més fàcil llegir-lo. El passat ens dona pistes però fa mandra seguir-les. Ens acostumem que ens diguin el que ja sabem i ens resignem que no s'apliquin solucions per canviar d’arguments de tant en tant. A les dones i als joves també els donem per perduts, com els diners públics als bancs i la pamela quan bufa el vent i surt volant. Per cert, científics de la Xina han descobert una nova soca de grip porcina. Pot degenerar en pandèmia. I què no? 

Les fronteres que s’obren són les que ja estaven obertes. Les que milers de persones pretenen creuar per una qüestió de vida o mort no es toquen

La taula de diàleg s’està parant. Amb una mica de sort hi hauran posat tots els coberts necessaris algun dia d’algun any. Les urgències van de bòlit. Les dones i els joves també fan la cua. Corren pressa els ascensos, com el del general de la Guàrdia Civil que va donar gràcies a Déu per haver pogut recuperar 30 quilos de taronges i llimones als seus propietaris durant el confinament. El que volia “minimitzar” les crítiques que es feien a la gestió de govern. José Manuel Santiago és ara el cap de l’estat major de la Guàrdia Civil, que fa dies que és un cos de seguretat jugant a les cadires. Els quatre investigats per l’operació Judes, la dels “precursors d’explosius”, surten dels jutjats amb llibertat amb càrrecs però sense mesures cautelars. Per estar acusats de pertinença a organització terrorista trobo que podran passar un bon estiu. Algú s’ha entendrit durant el confinament o realment això del dret no hi ha qui ho entengui. El Govern preveu retirar la petició de dos anys de presó que va presentar contra els acusats que van protestar durant l’efímera investidura de Puigdemont. Que no dic jo que tot sigui ben legal i normal i és el que es fa sempre i que, naturalment, cal aturar qualsevol rauxa futura que pugui espatllar la taula de negociació. La que està arribant. Sense potes. Sense taula. Tot plegat costa d’entendre. O de sostenir. O de suportar. Encara que l’objectiu de l’estiu és trobar una ombra. Un lloc on poder-s’hi estar sense haver de consumir dades. Que passi la calor, la pandèmia i la normalitat que sempre ens porta pels mateixos camins al mateix lloc. 

Les fronteres s’obren i els avions volen. Les fronteres que s’obren són les que ja estaven obertes. Les que milers de persones pretenen creuar per una qüestió de vida o mort no es toquen. Es mantenen tancades. Com el cervell que creu que amb una arma se solucionen els problemes. O el que decideix que es pot viure en pau durant una guerra. “...el destí d’altres vaixells perseguits pels set mars amb la seva càrrega de refugiats i mai admesos a cap port, que tothom s’estimava més deixar cremar a alta mar que no permetre d’ancorar...”, escrivia Anna Seghers després de la Segona Guerra Mundial a Trànsit. Les nostres parets guarden les alegries i els neguits. Les voldríem més obertes al món i més tancades al soroll.