Àngels caiguts
En el moment d'escriure aquest article, Los Angeles Lakers encaixaven la sisena derrota consecutiva de la temporada, sumits en una crisi esportiva com no es recorda a la costa oest dels EUA. Una mala ratxa en tota regla. Per poc que ens interessi el bàsquet, cada dia ens assabentem d'una nova patacada del conjunt californià, que fa poc temps guanyava anells de campions a grapats, enlluernava amb l'espectacle del seu joc i era la referència esportiva en què s'emmirallaven la resta d'equips del planeta. Tal com els van les coses, ara tothom es veu amb cor de plantar-los cara, i encara sortirien apallissats d'un hipotètic duel contra els alevins dels Maristes de Badalona.
Quan s'entra en una dinàmica negativa res no funciona. En el cas dels Lakers, cauen entrenadors, els millors jugadors es lesionen, els que juguen ho fan com gallines sense cap i Jack Nicholson, fet un tribunero , marxa capcot abans que s'acabin els partits. Pitjor panorama impossible, i a veure qui és el guapo que ho redreça. Les males ratxes són un constipat mal curat dels nostres bioritmes. O fem bondat i neteja o no hi haurà manera de sortir-se'n. Això no implica necessàriament treure el matxet i fer rodar caps a tort i a dret. Potser amb una destral petita ja en tindrem prou.
Les males ratxes són temporals per definició, o no serien ratxes sinó condemnes eternes. Per desgràcia, no hi ha fórmula màgica per superar-les, però algunes estratègies donen bon resultat. Amagar-se en un armari fins que arribin temps millors n'és una d'efectiva, encara que poc solidària. L'altra demana un esforç col·lectiu: fer pinya, ignorar la dissort i prendre's les pròpies calamitats com bromes de mal gust del destí. Sentir com se n'enriuen fereix la mala ratxa en l'orgull i l'esgota per cansament i desgast. De passada, ens immunitza per a futurs entrebancs. La resta només és qüestió de temps i paciència. I que les pilotes entrin a la cistella, esclar.
