El que no diem

Arriba un dia en què els pares deixen de dir "T'estimo" als seus fills i tampoc esperen que ells ho facin. Han estat fills i saben de sobres la vergonya que provoca verbalitzar-ho, especialment en la turbulenta adolescència. El problema és que poden passar dècades fins que s'ho tornin a dir. Això si hi són a temps, esclar. Que sí, que sí... Coneixem la teoria: més enllà de dir que estimem algú, l'amor es demostra amb fets. Molt bonic, però estarem d'acord que dir-ho és un fet prou important. I més encara entre humans, que es distingeixen de la resta d'espècies per la seva capacitat de comunicació oral, juntament amb lloros i cotorres.

No cal posar-se dramàtic ni ensucrat perquè aquest fenomen no és exclusiu d'un terreny tan íntim com el dels sentiments. Les persones tenim una estranya tendència a deixar de dir-nos les coses, des de les més importants fins a les més estúpides. Confiem en una inexistent telepatia amb els altres per creure que ens entendran sense dir res, com si existís una connexió Bluetooth entre nosaltres que fa innecessari l'ús de les paraules. Doncs no, un alt percentatge de la població encara no ha desenvolupat aquest superpoder. Per tant, convé que se li diguin les coses amb totes les lletres. I si és en català, sense estalviar-nos cap pronom feble.

Necessitem que ens diguin que ens estimen, encara que no ens adorin. Si és el cas, volem sentir que fem les coses bé. I si les fem malament, convé que ens ho diguin, malgrat que ens dolgui. Si portem la bragueta oberta o ens penja un papu del nas, sisplau, comuniquem-nos-ho. Si tenim un amic que encara va pel món emetent sons guturals com en Chiquito de la Calzada, fem-li un favor: parlem-hi -i subministrem-li arsènic en petites dosis-. Val més penedir-se d'una cosa que hem dit que de tot el que hem callat. Aprofitem ara per dir el que no diem. Perquè per restar en silenci ja tindrem temps. Massa i tot.