Miro de fer memòria

Arriba un altre any i, una vegada més, miro de recordar com eren les coses antigament. Abans de les aplis, quan es parlava de la durada de la capacitat de concentració; abans dels hotels de sis estrelles, quan sempre ens quedaria París; abans dels peixos grossos dels fons d’inversió, quan l’únic que importava era estimar-se; em fa l’efecte que llavors ens en sortíem igualment.

Abans que se sincronitzessin dispositius, quan el bolígraf recorria el paper; abans que hi hagués pantalles sorolloses als taxis, quan hi havia respirs; abans de les comunitats virtuals, abans del retalla i enganxa, quan picava les tecles de la meva Olivetti entre el desordre amb els dits bruts de tinta i sentia l’emoció de la lluita de classes; abans de la sobrecàrrega d’informació, quan hi havia misteri; abans de l’empremta ecològica, quan vivíem en el fins avui; abans de les càmeres de seguretat, quan regnava la invisibilitat; abans del ioga a alta temperatura, quan vivíem a la galàxia de l’estranyesa; em sembla, tot i que potser m’equivoco, que trèiem tot el profit que podíem del que ens havia tocat viure.

Abans de les cireres de gener, quan la fruita anava per temporades; abans que l’alvocat arribés a tot el món, quan et deien que no es podia deixar res al plat; abans dels vins del Nou Món, quan el vi era tànnic o àcid; abans de les galetes de la mida d’un plat, quan la voracitat era continguda; abans de la fusió, quan vivíem dividits i escampats; abans de l’onada d’obesitat, immersos en la nostra normalitat; abans que l’eficiència s’imposés, abans dels programes informàtics despietats, en les tardes que passàvem fent el ronso, érem capaços de sortir-nos-en igualment?

Perdo la memòria i potser m’equivoco, però abans de les celebritats, quan hi havia artistes prometedores; abans de Google Maps, quan fèiem servir la brúixola interior; abans que es festegés virtualment, quan les cames es tocaven sota la taula; ens semblava que ens en sortíem perfectament. Que potser ens enganyàvem? Abans de la usurpació d’identitat, quan ningú no et podia robar; abans dels sistemes de geolocalització, quan estàvem perduts; abans de les alertes de missatges i correus electrònics les 24 hores del dia, quan es podia estar sense fer res; abans dels llibres electrònics, quan les pàgines es desgastaven, sembla que anàvem sobrevivint.

Abans d’Uber, quan un taxi era un taxi; abans de Facetime i de les piulades, quan hi havia temps; abans dels radars, quan es podia córrer, ens en sortíem prou bé.

Abans de l’homogeneïtzació, quan hi havia fum de tabac; abans que es cuinés amb escumes, quan les salses eren plenes de grumolls; abans de l’agregació de continguts, quan hi havia drets d’autor; abans de la música digital, quan hi havia el vinil; abans del Made in China, quan hi havia en Mao; abans de l’optimització dels cercadors, quan el titular més important era a dalt, a la primera plana; abans del sanejament, quan hi havia porqueria, ens feia l’efecte que ens en sortíem.

Abans de les xarxes socials, quan érem socials; abans del més cercat a Google, quan somiàvem desperts; abans de les cites subjectes a canvis d’última hora, quan es quedava tal com s’havia acordat; abans dels “continguts”, quan desplegàvem històries interminables; abans dels actors no estatals, quan l’amenaça eren els estats, crec que ens en sortíem igualment.

Abans dels aliments ecològics, quan una poma era una poma; abans de la banca en línia, quan coneixies el director de la teva oficina; abans del canvi climàtic, quan temíem els hiverns nuclears; abans de “salvem el planeta”, quan la Terra semblava que no tingués límits; abans dels verds, quan el perill eren els rojos, semblava que, amb penes i treballs, ja anàvem fent.

O potser no? Abans dels iPhones i del botó de cerca, en l’era del paper; abans dels dispositius mòbils, quan hi havia la tinta; abans del canal de meteorologia, quan el temps era imprevisible i tocava capejar el temporal; abans que et poguessis pensar quina pel·lícula volies mirar, quan les pel·lícules feien pensar; abans de les marques globals, en l’època de la samizdat ; abans que les barres de les cortines de dutxa fossin corbes, quan eren rectes, com ens ho fèiem, per viure?

Cada cop me’n faig més creus. Havíem d’estar molt pitjor. Vivíem en un món diferent. El món s’inclina endavant i avança. La vida s’allarga. La pobresa es redueix. Es controlen els abusos. La nostàlgia és el refugi dels il·lusos. Tot i això, dubto. Abans de la distopia, quan la utopia ens cridava; abans de la nova llei seca, quan s’acompanyava el dinar amb unes quantes copes; abans de Beyoncé, quan flipàvem amb els Dead; abans d’“adjunta un contacte a la conversa”, quan tot plegat estava desconjuntat; abans de les desigualtats flagrants i dels que tallen el bacallà a escala planetària, quan ens assemblàvem més els uns als altres; abans de la telerealitat, quan vivíem en la grisor de la realitat; em fa l’efecte que ens en sortíem igualment.

Abans dels algoritmes, quan hi havia el socialisme; abans de YouTube, quan érem tu i jo; abans dels auriculars de tecnologia punta, en l’era de la distància, sabíem molt menys, però sentíem molt més.

Abans que me n’oblidi, ara que encara hi sóc a temps, perquè a mesura que passen els anys cada vegada me’n recordo menys, abans que s’acceleri la interconnexió, ara que encara em puc prendre un descans, permeteu-me que recordi un fragment que vaig aprendre fa molt de temps en algun lloc. Fa: “La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció, és a dir, les relacions de producció i, per tant, el conjunt de les relacions socials”. Ho afirmava Karl Marx al segle XIX, abans que els marxistes esdevinguessin bolxevics i que sorgissin el feixisme i el doble pensament orwellià i abans que la humanitat sucumbís al bany de sang del segle XX.

I si en aquell segle, en aquell temps distant i lamentable, quan escoltàvem les marees i el món era més ample, abans del salt tecnològic colossal, en el temps de les boires i la grisor, de la llunyania i dels somnis, si llavors, sense contrasenyes ni grups de WhatsApp, ens en sortíem igual que ara, encara que fos en blanc i negre, es fa molt estrany pensar que hàgim hagut de canviar “el conjunt de les relacions socials”.