‘Momentum’

Govern i oposició creuen retrets sobre el sentit de la realitat

Quan li ha etzibat el “Benvinguda a la realitat” ella ha desviat la mirada fent un somriure irònic. Tant l’un com l’altre portaven dues hores de tediós plenari sabent que aquest moment havia d’arribar. Probablement ell tenia la frase apuntada de feia dies en un paper al costat d’altres fórmules ratllades que no li semblaven prou contundents. Però aquesta era la bona. L’havia trobat i ara l’hi deia amb veu clara i rotunda. “Benvinguda a la realitat”.

No l’havia deixat anar just al principi del seu torn, quan li han dit “Té la paraula el senyor Forn, de Convergència”; ha volgut esperar-se una mica. Volia fer un crescendo. Quan ha vist el llum vermell al seu micròfon ha començat amb un to conciliador, gairebé de pare comprensiu. Li ha recordat que no és el mateix ser darrere d’una pancarta que governar una ciutat. Que ho demostraven les seves piulades. I aquí ha començat a apujar el to. Les seves piulades d’activista emprenyada no s’assemblaven gens a les que feia com a alcaldessa, tan moderada. Anava preparant el terreny. Una mica més alt per dir-li que per primera vegada s’enfrontava als problemes reals, i ja ho tenia. Ja havia introduït la dicotomia. Utopia versus realitat. Somni contra malson. Era ara. Ara ho diria ben clar: “Benvinguda a la realitat”. I l’alcaldessa ha desviat la mirada i ha somrigut amb sornegueria perquè ella també feia dies que tenia la resposta però no l’hi regalaria fins al final.

El micròfon del regidor Forn s’ha apagat i ell s’ha reclinat satisfet. Altres llums vermells s’han encès i han parlat C’s, ERC, PSC i PP. Massa tard, deien tots. S’havia previst poc i s’havia gestionat malament, incidien. I l’alcaldessa se’ls mirava sent-hi i no sent-hi perquè ara li tocaria a ella. La CUP ha acabat la ronda encenent la sala amb un to irat contra tot i tothom. Contra el capital, contra el Mobile, contra la “màfia” de TMB, i han esbufegat. Una pausa, un silenci i s’ha encès el micròfon de l’alcaldessa. El to baixíssim, gairebé inaudible, com d’animal ferit. Un somriure, ara no irònic, sinó generós. “Gràcies a tots”, diu mirant als que havien estat menys agressius. “Vull agrair les opinions constructives”. Que seguirien treballant per arribar a un acord, que no volien córrer ni fer les coses malament. I quan se li acaba el temps es gira cap al regidor Forn, el mira i li diu. “Ah”. Una pausa. “I recordar a Convergència que ells tenien els mateixos problemes i mai no van fer RES perquè canviessin les coses”. I somriu, diferent, i abaixa el micròfon. El llum vermell s’apaga i el momentum desapareix. En vindran d’altres. Segur, pensen tots dos.