CANTUS FIRMUS

Diversitat estratègica

¿En tindríem prou amb alguns punts d’acord mínims i amb una certa coordinació?

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Si la societat catalana és una societat avançada, és a dir, diversa, complexa i contradictòria, per què no haurien de ser diverses, complexes i contradictòries les voluntats dels qui volen la independència i els camins imaginats per aconseguir-la? Encara més: no ha estat aquesta diversitat, precisament, allò que ha permès que l’objectiu de la independència sigui el més àmpliament compartit d’entre tots els horitzons polítics de prosperitat, benestar i radicalitat democràtica possibles?

L’anàlisi d’aquest procés, que arrenca del fracàs de la reforma estatutària del 2006, mostra que no es tracta d’un moviment social clàssic. És a dir, no parteix d’uns fonaments ideològics definits ni d’un lideratge únic i fort. Per entendre’ns: no comença amb una organització com l'Scottish National Party d’Alex Salmond, o l’African National Congress de Nelson Mandela, ni amb un Luther King. L’independentisme català és resultat d’un aiguabarreig de malestars i indignacions, d’expectatives i esperances, d’orígens molt diversos.

En definitiva, tenim un independentisme que és resultat de la naturalització d’un anhel, pràcticament sense haver pres consciència de la magnitud del canvi ni de la gravetat de les conseqüències. Hi ha els independentistes de sempre (pocs) i els acabats d’arribar (molts), els molt ideologitzats (pocs) i els que viuen el desig d’independència com un implícit (molts), els que hi arriben irritats (pocs) i els que hi són per participar en una revolució de somriures (molts), els que temen per la seva identitat (pocs) i els que hi veuen un projecte engrescador de futur (la majoria).

L’obstinació per la unitat es converteix en l’anticipació d’un fracàs

I si les procedències són tan diferents, és lògic que els camins imaginats també ho siguin. Des dels qui confien en llunyans pactes negociats fins als qui només es refien d’un escenari immediat de confrontació directa; dels qui voldrien arribar al final sense esgarrinxades als qui hi projecten la seva passió revolucionària; dels qui somien liderar la victòria des del partit als qui mantenen il·lusions populistes. I també des de les diverses capacitats per suportar els costos d’una ruptura traumàtica.

Vist tot això, no sembla gaire realista esperar una veritable unitat estratègica consensuada per la majoria d’actors. Molt particularment, són absurds els crits d’unitat fets en contra d’alguna de les parts imprescindibles. Per tant, segons el meu parer, l’obstinació per la unitat es converteix en l’anticipació d’un fracàs. Per això faig les següents preguntes: ¿i si ens preníem la diversitat com una virtut i no com una feblesa?, ¿es podria guanyar des de la diversitat estratègica?, ¿en tindríem prou amb alguns punts d’acord mínims i amb una certa coordinació?

L’acceptació de la diversitat estratègica, en primer lloc, alleugeriria les tensions dins del mateix camp independentista. En segon lloc, suposaria el reconeixement de la complexitat del procés. Tercerament, cadascú podria desenvolupar millor les seves potencialitats. Finalment, l’efecte “acorralament” de l’adversari seria més gran, cosa que faria més difícils les respostes frontals, en què sempre tenim les de perdre.

Si imaginem la confrontació democràtica –l’autoritària és la de l’Estat– com una partida d’escacs, és més fàcil entendre el conflicte en què vivim. Primer, per deixar-nos estar de “fulls de ruta”. Cap jugador d’escacs pot anticipar tots els seus moviments perquè depèn de l’altre jugador i perquè, si els anunciés, seria derrotat. En segon lloc, veuríem més clara la complexitat d’un combat en què, amb un objectiu comú, cada peça té capacitats i valors diferents: no és el mateix un peó que un cavall, i són tots necessaris. Finalment, per què no imaginem un combat coral en què no tothom fa la mateixa veu però és capaç de sumar, posem per cas, des del paper institucional del Govern, el corporatiu d’una Cambra de Comerç i l’atac per sorpresa d’un #TsunamiDemocràtic, per interpretar una mateixa cantata? Només caldria que tothom recordés a qui es fa l’escac i mat.