Un any sense justícia
En un primer moment es va repetir amb èmfasi (per activa i per passiva, per fer servir una expressió irritant) que els presos polítics no havien de ser moneda de canvi en cap negociació política. Un any després, i tal com era previsible, això és precisament el que passa. El govern d’Espanya afirma que no pot interferir de cap manera el curs de la justícia ni donar instruccions a la fiscal en cap de l’Estat, però a la vegada intenta llançar esquers en forma de vaporoses possibilitats d’indult (després de la celebració del judici) i de rebaixes de petició de pena (abans o durant el judici). El front ultradretà format pel matrimoni desavingut de PP i Ciutadans, a més d’aquest fill nini que han tingut i que s’anomena Vox, exacerba encara més la seva cridòria exigint càstigs exemplars per a aquests presos i denunciant els privilegis de què gaudeixen, segons les seves invencions. Pel que fa a l’independentisme, els presos tant li serveixen per pressionar damunt els pressupostos espanyols (“Res a acordar mentre hi hagi presos”), com per establir una data de caducitat difusa al Govern (“Hi serem fins a les sentències”) com per intentar justificar, debades, la seva ineptitud en trencar la majoria parlamentària (“Fem aquestes coses a causa de l’excepcionalitat del moment, hi ha presos polítics”). L’excepcionalitat ja hi era quan la ciutadania va emetre el seu vot a les eleccions del 21-D (o fins i tot era encara pitjor, perquè, a més d’haver-hi ja presos polítics, l’autogovern estava suspès i intervingut), i ara les forces polítiques que en són representants han dilapidat absurdament la valuosa (i qui sap si irrepetible, en cas de convocar-se noves eleccions) majoria absoluta que en va sortir. De manera que l’existència de presos polítics no s’ha tornat tan sols moneda de canvi, sinó excusa de mal pagador per a qualsevol maniobra partidista de qualsevol de les forces que participen en el conflicte. Ja dic que era previsible que fos així, i fins i tot inevitable. Però almenys ens podríem estalviar certs exercicis d’ampul·lositat retòrica.
Tot això no desmenteix el fet que Espanya es troba en una situació límit com a democràcia i com a estat de dret. Demà farà un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva, acusats de delictes que no han comès i amb l’acusació d’haver pujat damunt d’un cotxe de policia com a única prova incriminatòria. Ho van fer per dissoldre pacíficament una manifestació. Dos subjectes es van enfilar a un tanc de l’exèrcit espanyol per amenaçar Carles Puigdemont i Pablo Iglesias i s’ha arxivat el seu cas amb l’argument que era una broma. Per a la justícia i l’estat espanyols, són taques absolutament negres les resolucions dels tribunals europeus que posen en evidència la falsedat de la instrucció del jutge Llarena. Però això no serà res en comparació amb la celebració d’un judici que, per si mateix, suposa un motiu de vergonya internacional (el catedràtic Pérez Royo insisteix a assenyalar que no pot ni obrir-se), fins i tot molt abans que sigui revisat a Estrasburg.
