Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Bipartidisme com a mal menor

El baròmetre del CIS acostuma a oferir previsions fredes, diríem que asèptiques, però que, per això mateix, se solen donar per raonablement fiables, lluny de sorpassos i d’altres sorpreses majúscules que venen alguns cuiners de dades demoscòpiques “qui, per escalf, trespassen veritat”, per dir-ho en paraules d’Ausiàs March. I ahir el CIS ens va oferir un altre sopar fred a base de bipartidisme impassible: la intenció de vot dels espanyols no es belluga, i en cas d’unes noves eleccions, avui el PP de Rajoy en tornaria a sortir clarament vencedor, seguit per un PSOE que augmentaria mig punt el marge de confiança que rep de la ciutadania. Bé, alguna cosa sí que es mou, però per avall: els joves però cerimoniosos representants de la dita nova política segueixen veient com la seva intenció de vot, lluny de cap mena d’onada d’entusiasme, reflecteix una corba flàccida, lenta i inexorable de desinterès.

Se’n diu vot de la resignació, o si volen, vot covard, i és altament tòxic per a la salut de qualsevol democràcia

Una vegada més, ens trobem amb Gramsci: el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer (entre altres motius, perquè el que es presenta com a nou en realitat és més vell que l’anar a peu). Algú pot trobar que és una situació desesperant, però en una societat profundament bastonejada, precaritzada, desvertebrada i humiliada (la corrupció és la pitjor de les humiliacions que poden infligir els dirigents democràtics al poble al qual se suposa que serveixen), no deixa de ser comprensible que el personal s’aferri al dolent conegut en detriment del bo per conèixer, ni que el dolent conegut sigui, més exactament, nefast. Aferrar-se al vell bipartidisme com a mal menor: se’n diu vot de la resignació, o si volen, vot covard, i és altament tòxic per a la salut de qualsevol democràcia.