Rato eleva el nivell

Rato segueix donant les culpes a altres, sobretot al Banc d'Espanya

Rodrigo Rato va comparèixer davant del tribunal de la sala quarta de l'Audiència Nacional disposat a demostrar que els dos mesos i mig que du a la presó no li han reblanit la cuirassa. Entre els grans facinerosos de la política espanyola en general, i del PP en particular, ell fa l'efecte d'estar convençut de ser diferent de la resta. Rato eleva el nivell, o com a mínim s'ho pensa. Dels catorze ministres de què constava el primer govern d'Aznar, dotze són investigats o estan implicats en casos de corrupció. D'aquests dotze, tres són actualment a la presó: Jaume Matas, Eduardo Zaplana (que també van ser presidents de les Balears i del País Valencià, respectivament) i el mateix Rato. A diferència de Matas i Zaplana, però, ell no és un lladre corrent i vulgar. Ni és un simple avariciós com Cañete, ni un barroer com Álvarez-Cascos, etcètera. Ell no només va entrar en la política “per forrar-se”, com Zaplana. Rato, a més, hi va aprendre alguna cosa sobre la condició humana: que els diners, per norma general, són molt més forts que les conviccions, més grans que les idees, més poderosos que els sentiments. Va entendre que l'ésser humà és venal, i que li encanta posar-se en venda: uns per un plat de llenties i d'altres per quantitats fabuloses, però al final tothom es posa en venda. A partir d'aquí, li van deixar d'importar els codis morals i fins i tot el Codi Penal. Sabia que la presó és una casella del joc, però sempre l'havia vist remota: es considerava a ell mateix massa intel·ligent i massa poderós per caure-hi, i encara menys per una minúcia, una llepolia com les targetes 'black'. Ara que hi ha caigut, ningú el veurà lamentar-se. Segueix donant les culpes a altres, sobretot al Banc d'Espanya, i segurament no ho fa només com a part d'una estratègia de defensa, sinó també perquè és cert: serà interessant veure què declaren –o què callen– els dos exgovernadors del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez (o MAFO, com l'anomenen molts) i Luis María Linde. I també els expresidents de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) Julio Segura i Elvira Rodríguez. És previsible que Rato segueixi esquitxant-los a tots ells, orgullós de la seva condició del més llest de la classe. De Rato, Rajoy en va dir que era “el millor ministre d'Economia” que ha tingut Espanya. A Matas, el va elogiar afirmant que, quan fos president, volia “fer amb Espanya el mateix que Matas ha fet amb les Balears”. Ho va aconseguir.

Rato es creu més intel·ligent que la majoria dels seus excompanys de govern, perquè ho és. Tampoc és un il·luminat com Aznar. La paradoxa és que tota aquesta intel·ligència criminal es vegi ara eclipsada per l'actual direcció del partit, obtusa i nècia fins a l'avorriment. Casado i la seva executiva, encantats d'alimentar cada dia l'extrema dreta fins i tot a costa dels interessos del mateix PP, han fet passar a segon terme els vells i gloriosos delinqüents de l'organització, com Rato. Això sí que deu ser una lliçó d'humilitat difícil d'engolir.