Publicitat
Publicitat

Un sac de remordiments

No veuen, o no han volgut veure, que l’extrema dreta ha viscut allotjada des del començament de la dita democràcia al si del Partit Popular

Aquestes del títol són les paraules, tan encertades, amb què Lluís Llach va definir el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Tusk és l’alt mandatari europeu a qui més li costa dissimular la incomoditat que li causa el conflicte entre Catalunya i Espanya, i, més concretament, l’actitud quasi dictatorial que està mostrant l’estat espanyol. Quin sarcasme que sigui un estat com aquest, a través d’un rei titella, el que et concedeixi un premi a la concòrdia. A Tusk se li entén tot a pesar que no diu res, perquè el seu paper consisteix precisament a mossegar-se la llengua i mirar cap a una altra banda. Ara bé, això deu ser complicat de fer quan s’és fill de pares caixubis perseguits pels nazis, i quan, ja de jove, havia fet costat als obrers de les drassanes de Gdansk contra el totalitarisme comunista, des dels moviments estudiantils polonesos, colze a colze amb un aleshores emergent sindicat Solidaritat. Tusk no menteix quan afirma que sap què és ser colpejat per les porres i per tota mena d’abusos de poder, i per això mateix li costa tant empassar-se el gripau verinós que li ve d’Espanya embolicat amb la cel·lofana del respecte a la llei. Els nazis i els comunistes també en tenien, de lleis. I també les utilitzaven abusivament contra les llibertats ciutadanes i els drets civils.

La UE es turmenta per l’auge de l’extrema dreta mentre no tan sols no fa res per aturar-lo sinó que l’estimula

La UE es turmenta per l’auge de l’extrema dreta mentre no tan sols no fa res per aturar-lo sinó que l’estimula. Potser el cas més evident d’aquesta contradicció és Espanya, un país del qual se sol elogiar, com a prova de fins a quin punt ha avançat en democràcia, una suposada absència de forces d’ultradreta. No veuen, o no han volgut veure, que l’extrema dreta ha viscut allotjada des del començament de la dita democràcia al si del Partit Popular (abans Alianza Popular), i que ara s’ha ramificat i rejovenit amb Cs. Mentre vulguin sostenir que això són partits liberals, fins i tot quan estan perpetrant un cop d’estat en tota regla a la vista de tothom, violentant de la pitjor manera la Constitució que diuen defensar, la UE demostrarà que no ha entès res de la política espanyola i que és del tot inoperant per fer-hi cap paper rellevant, de mediació o del que sigui. No ens ha de sorprendre: si la UE és fins i tot impotent per impedir que els refugiats sirians morin ofegats dins les seves aigües, o que morin més lentament amuntegats en camps de concentració, amb més motiu ho ha de ser per aturar un ultratge contra la seva pròpia Carta dels Drets Fonamentals com el que comet aquests dies un estat membre, Espanya. Algú dirà que aquest és un raonament demagògic: no ho és, perquè, sense pretendre de cap manera comparar-los, sí que la inacció europea davant de tots dos casos respon als mateixos motius: els interessos d’un club d’estats que no fan més que vigilar-se constantment perquè cap d’ells no posi en evidència els altres. No és estrany que Donald Tusk tingui la mirada trista del culpable per omissió. Ell és un sac de remordiments, i la UE, i Espanya molt en particular, és un sac de vergonya.

PUBLICITAT
PUBLICITAT