14/10/2011

Elogi de la paraula viva

2 min

Matí de tardor hispànic i festiu: un balcó solitari i unes poesies de la tortosina Zoraida Burgos. Ella em diu : "No cal ser enviat a Tomis, a la riba occidental del mar Negre, ni ser obligat a deixar la vida de cada dia, els noms propis, els llocs quotidians, els loca grata, per escriure paraules amb ressò de tristesa, blaves. L'exili pot ser interior, s'arriba a mirar el món des de fora, t'hi sents aliè, no hi participes".

Impagables tardes de poesia amb l'amic i poeta Albert Roig preparant un recital m'han acostat a l'exili interior d'aquesta poeta que es pregunta: "Qui llegirà aquesta farsa d'una història personal?" Jo no hi veig farsa en la vida de la poeta quan em parla del seu riu, de la bellesa de la terra que estima, d'un mar trist fet de paraules blaves, de la soledat i la brevetat de la vida, de l'amor o del temps circular del propi enyor. Al contrari, la seva poesia és vida, remou el fons secret d' íntims sentiments, mostra l'essència de veritats despullades.

L'art ha de ser vida, això els actors ho saben bé. Hugo Hofmannstal deia que per la boca d'un actor parlen mil morts. La tinta es fa sang. Llegint la Zoraida he sentit tot el passat, tots els morts, poetes i actors, com feia temps que no els sentia, vius, drets davant meu, potser perquè em parla des d'un desert solitari amb un crit viu de dolor i de goig. L'Albert em diu: "Desertada i abandonada en un erm, a la vora del seu Riu canta per a ningú, canta de dolor i el seu dolor és, sobretot, de saber que ningú no l'escolta". Quantes soledats tan ben escrites com la de Zoraida deuen haver-hi més enllà de l'Ebre? Un món que potser se'ns ha fet massa llunyà i ocult. És el mite d'Hermione, de Conte d'hivern. Shakespeare ho sabia: "Un llibre bo i ple de veritat i de vida que mor sense moure les llengües, assassina tots els que darrere s'esperaven".

stats