11/02/2012

La primera decepció

2 min

Sempre arriba, tard o d'hora. Per molt bonica que sigui la història d'amor, sempre hi ha un moment en què fa acte de presència la perplexitat, el mareig i l'abatiment que provoca la primera decepció. És un moment estrany, contradictori i incòmode, segurament per a les dues parts, però sempre una mica més per a qui no s'ho espera, qui no ho veu a venir, qui encara ha viscut un minut o mil en els llimbs del principi, verge, absolut, i meravellosament fràgil. Estic segura que l'altra part, la part que provoca la decepció, també viu un moment previ en què sap que està a punt de decebre, que està a punt de trencar una cosa que fins aleshores havia estat pura i simple, com rentar-se la cara, i això tampoc ha de ser fàcil, ho sé. Però qui ho fa decideix i executa, siguin quines siguin les conseqüències, siguin quines siguin les ferides que pugui provocar. La decepció és trista més que dolorosa, és profunda més que tallant, és desconcertant i fa de mal pair, però també és alliçonadora, sincera i, sobretot, suportable. Perquè tothom sobreviu a una decepció, només faltaria, encara que suposi, a partir d'aleshores, ser una mica menys innocent.

L'amant que no ha dit tota la veritat. L'amiga que resulta que no ho era tant. El pare que també era pare d'un altre i no havia avisat. El company que necessitava dir una mentida per no quedar com un mentider. El germà que no hi pensa mai i la cunyada que hi pensa massa sovint.

Tots hem estat decebuts alguna vegada i tots hem decebut algú en algun moment. Com diuen els viscuts, és llei de vida. Com si tot fos tan senzill com legislar! La qüestió és: què fem un cop passa? Què ens quedem i què deixem anar? Com continuem el camí ens definirà com a persones, i no ens farà millors ni pitjors, però potser sí una mica més valents o una mica més covards.

stats