Poder i misèries

D IPÒSITS. Ahir la secció d’Economia d’aquest diari explicava que l’estat espanyol, a través de les seves diverses branques i tumoracions, havia retirat milers de milions d’euros de La Caixa i el Banc Sabadell l’endemà de l’1 d’Octubre, per pressionar-los perquè deixessin de tocar el violí i s’oposessin al repte democràtic que havia plantejat el govern Puigdemont. Les dues entitats senyera del nostre món financer van respondre amb l’obediència deguda i van anunciar un precipitat Catexit. No puc negar que la notícia m’ha sorprès agradablement. No pensava que els òrgans rectors de La Caixa i el Sabadell necessitessin aquesta mena d’ estímuls per fer costat al govern espanyol. Si l’Estat els va extorsionar d’aquesta manera -dic extorsionar perquè no se m’acut cap terme més exacte per definir-ho- vol dir que potser, només potser, l’endemà del referèndum les nostres elits financeres tenien dubtes. El món de les finances no està precisament liderat per herois, ni aquí ni enlloc; i ni el més càndid dels independentistes devia esperar que els senyors Oliu i Fainé fessin cua per anar a votar l’1 d’Octubre. Però la rabiüda reacció de l’Estat va servir, pel que sembla, per esbandir indecisions o escrúpols, potser febles, però existents. Els escèptics diran: és lògic que els estats es defensin. A mi que un estat es defensi contra els seus propis ciutadans no em sembla tan lògic. Em sembla un símptoma de l’autèntica naturalesa del nostre statu quo. Que es posi de manifest, una vegada més, com actua el poder polític espanyol davant d’una amenaça pacífica i popular em sembla que és pertinent.

PARLAMENT. També és interessant que aquesta mena d’informacions apareguin després d’una setmana en què hem fet crònica parlamentària parlant del no res amb grans titulars i apassionades tertúlies, amb veus indignades que blasmaven un espectacle -certament- grotesc. D’alguna manera, la notícia de la retirada de fons estatals ens ajuda a entendre la realitat catalana de forma més crua, amb els seus ressorts veritables, amb una idea més realista del que significa el poder. Durant un parell de dècades, el Parlament, l’autogovern, van arribar a semblar-nos una bona imitació, una base sobre la qual edificar un projecte polític. Llavors el Procés, per bé i per mal, ens va mostrar una façana de cartró amb les banderes oficials onejant però sense gaire res -sense poder real- al darrere. Ara, amb la primera línia de la classe política catalana fora de joc a causa de la repressió, i una oposició formada per dos majordoms i una majordoma que només pensen en Catalunya com un peó, o un ase dels cops, en resum, una part de l’ attrezzo de la política real, que és la que es fa Madrid, només ens queda l’espectacle patètic d’una majoria triturada, malferida, maldestra, intentant administrar les ruïnes del naufragi col·lectiu. I aquesta trista realitat empal·lideix encara més quan surten a escena les grans palanques de poder: l’Estat, la banca, els diners, les togues. Un dels pocs pronòstics que s’han complert en aquests anys de tanta agitació era que el Procés, tingués èxit o no, acabaria amb l’autonomisme. És cert: d’aquí en sortirà alguna cosa nova i real, florint sobre el cadàver del vell Estat corromput, o tornarà la provincialització irremissible, en Samaranch inaugurant el Salón del Automóvil de 1973, per dir alguna cosa. Si és així, els que, amb més o menys encert, ens dediquem a intentar explicar què passa, potser ens haurem de preguntar si el terme política catalana encara té algun sentit, o si hem d’escriure de cuina o de futbol, dos àmbits en què Barcelona encara és una capital de debò.