DIETARIVV

9/8: Vodevil

Aquesta setmana, quan posaves les televisions espanyoles, no sabies si estaves veient un programa de tafaneries del cor o un programa d’informació política. No tan sols parlaven del mateix, la fuga del rei, sinó que en parlaven de la mateixa manera. Com qui explica un vodevil tronat, amb banyes, picaresca i armaris que s’obren i es tanquen perquè en surtin amants o bosses de diners. La coincidència no és irrellevant. Els programes del cor figura que parlen de la vida privada. Els de política, de la pública. A diferència de la cultura nord-americana, on no hi ha distinció entre la vida pública i la privada -i una mentida privada suposa el descrèdit públic-, en l’europea i sobretot en la meridional, solen estar separades. Normalment no es retreu als polítics -ni a Mitterrand ni a Guerra- cap aspecte de la seva vida privada. Amb una sola excepció: la monarquia. Perquè la vida privada dels reis sí que és política, per definició. La monarquia vol encarnar en una família uns símbols i una exemplaritat que tenen valor polític. Aquesta és la seva única raó de ser (escassa). El vodevil sobre un polític electe és tafaneria. El vodevil sobre un rei és política. Per això un vodevil vergonyós no tan sols deslegitima una persona, deslegitima la institució.