Els Elefantes volen ser profetes a la seva terra
BarcelonaEl grup barceloní Elefantes actua aquest dissabte a la sala Bikini dins del MuzzicaFest. Tot i tenir una trajectòria de més de vint anys i d’actuar arreu de l’Estat, aquesta només serà la segona vegada que els Elefantes actuen en un festival català. “El Cruïlla d’aquest any va ser el primer festival que ens va convidar. Va ser un motiu d’alegria immens, tot i que fos per tocar-hi el diumenge. I el MuzzicaFest és el segon. Per a nosaltres és meravellós que comptin amb el nostre grup. Volem ensenyar a la gent que som d’aquí i que no ho fem malament”, diu Shuarma, cantant i líder dels Elefantes, que a principis d’any van publicar Nueve canciones de amor y una de esperanza (Warner), el segon des del retorn del 2014 amb El rinoceronte.
Per què aquesta absència? “Ens vam donar a conèixer a través de l’Enrique Bunbury, que ens va produir el disc Azul (2000). L’oficina de management era de Saragossa i Madrid, i hi ha molta gent que es pensa que som de Saragossa. I no sé per què, perquè sempre ens encarreguem de dir que som de Barcelona. Crec que des de Madrid no es treballa bé Catalunya perquè són mercats que funcionen de manera diferent, ni millor ni pitjor. I també crec que des de Catalunya no es treballa bé Espanya. Nosaltres, per la raó que sigui, no hem trobat la manera de treballar aquí, i sabem que hi tenim públic. Però volem treballar molt en aquesta direcció, perquè volem tocar aquí”, afirma un cantant que va aprendre de Jacques Brel i sobretot de Dani Nel·lo la importància d’actuar a l’escenari amb convicció plena.
El concert a Bikini forma part de la gira d’un disc amb l’amor com a eix, en què col·laboren Bunbury, Love of Lesbian i Sidonie i en què els Elefantes inclouen versions del mexicà José Alfredo Jiménez i de José Luis Perales, amb qui fins i tot han fet un videoclip i a qui Shuarma considera “un gran compositor amb una sensibilitat tremenda”. “El disc neix arran d’una trobada sentimental prou forta i prou contundent perquè no pugui parlar d’una altra cosa -explica-, però amb el grup vam arribar a la conclusió que l’enamorament és un estat molt maco, però també molt efervescent i superficial, així que li hem donat una dimensió una mica més àmplia”.
I aquesta amplitud inclou “parlar de les influències musicals” i d’on vénen. “Per això hi ha un José Luis Perales, a qui hem pres com a referent d’un moment, d’una música que sonava quan érem criatures i que ens nodria i ens ha fet també els músics que som ara. I a l’altre costat, un José Alfredo Jiménez, un tipus de música que ens va arribar molt, i que tot i que era una forma de sentir molt diferent estava molt connectada a les arrels espanyoles”, diu Shuarma.
