Avui fa deu anys que va morir Manuel Vázquez Montalbán. Recordo on era i què feia quan em vaig assabentar de la seva mort com només ho recordo de les morts properes. Cap persona amb qui no he tingut relació personal ha determinat tant la meva identitat com ell. En un estiu avorrit a l'Empordà de la meva adolescència vaig començar a llegir gràcies a ell. I ja no he parat. Era un Carvalho, La soledad del manager , i amb aquella lectura vaig començar a descobrir com són de compatibles les pulsions dels sentits i la lucidesa de la raó. Al llarg de més de vint anys vaig tenir la sensació que estava d'acord amb tot el que pensava o escrivia. Que bé que ens anirien ara la seva distància crítica i la seva sornegueria; com ens ajudaria als que diem que no ho veiem clar però que no per això volem que ens posin a l'altre bàndol. L'imagino, si se'm permet el contrast, més de Colau que de Forcadell.
Vázquez Montalbán era un heterodox d'esquerres. Semblava tímid, però sobretot semblava un sentimental. Tenia l'ètica dels perdedors i un gran concepte de la fidelitat. Per tot això, la seva ànima era perica. Com Martí Gómez o González Ledesma: estava fet de la mateixa pasta que aquests dos grans pericos. Tant es així que fa uns dies un important crític literari -poc aficionat al futbol- me'ls va citar tots tres parlant de pericos il·lustres.
En el seu petit gran llibre sobre l'Espanyol Una cuestión de fe, l'Enric González fa una declaració de fidelitat que acaba amb un "I ho seré fins al final, encara que em toqui ser l'últim", que coincideix gairebé de manera literal amb el que Josep Ramoneda -també perico- explica d'una de les últimes converses amb Vázquez Montalbán, tot passejant per París i en relació al comunisme ("Que sigui jo qui tanqui el llum…").
Si hagués nascut a Madrid, Vázquez Montalbán hauria sigut de l'Atlètic de Madrid, que dissabte, per cert, ens visita a Cornellà. Com ho era el seu amic Juan García Hortelano, també perdedor, també fidel, també sentimental.
Però, tot i l'ànima perica, que segurament sense saber-ho, tenia Vázquez Montalbán, no puc negar l'evidència: era culer, molt culer. També cal dir, però, que sempre reivindicava que l'únic reducte d'irracionalitat que es permetia a la vida era el futbol. Això sempre s'ha interpretat com una reflexió sobre com és d'absurd apassionar-se pel que fan onze joves en pantalons curts darrere una pilota. Jo vull creure que es referia, també, a la seva elecció contra natura. Ell, que havia de ser perico perquè en tenia l'ànima, va triar l'opció menys coherent i comprensible.
