ESPÈCIE PROTEGIDA

Volem pericos enfadats

Amb el novè pressupost de la Lliga l’Espanyol ha acabat vintè. Onze llocs per sota del que li corresponia. Tot i la seva senzillesa, aquesta no és una anàlisi simple: la classificació dels clubs segons els seus pressupostos acostuma a coincidir molt amb la classificació final per punts. L’any passat, amb un mínim +2, es va envair el camp per celebrar-ho. Aquest -11 també hauria d’haver provocat una invasió (ben diferent, això sí). Després d’unes setmanes de profunda tristesa i d’una aparent paràlisi en la presa de decisions (al marge de cessaments relativament secundaris i de canvis poc profunds en el consell), la tristesa està deixant lloc a la indignació. Benvinguda sia.

Tot i que se’ns demana confiança i paciència, molts l’estem acabant. Sembla que avui es presentarà Vicente Moreno com a nou entrenador. Però és que dilluns de la setmana passada se’ns va dir que el tindríem abans d’acabar-la. I potser no ve de set dies, però és un indicador important. Rufete no ens ha donat motius per confiar-hi. Renunciem, des del realisme, a insistir que no és la persona indicada per a la direcció tècnica. La renúncia incorpora un marge de confiança que es debilita en la primera gestió. No es tracta de pecar d’exigents. De fet, el problema és que no ho som gens. Però ara ens agafen ben farts i no en deixarem passar ni una. La prudència no ens farà traïdors, tot entenent que el motor de la nostra exigència és una gran il·lusió: la del retorn. I ja sé que el club no és nostre, però sense nosaltres no hi ha club.

Crec que la majoria dels indignats veiem Vicente Moreno amb bons ulls. Perquè fem de la necessitat virtut i perquè sembla que té un tarannà adequat a les circumstàncies. I des de la nostra vocació expectant però positiva, confiem que la signatura del nou entrenador doni lloc a una cascada de decisions que no s’han produït abans a fi de mantenir una mínima coherència. De la roda de premsa de Vicente Moreno n’esperem il·lusió i idees clares. Cada “Només puc prometre treball” i cada “M’adaptaré al que digui la direcció tècnica” seran punts per a un nou aprenentatge de la decepció.

Ara bé, els dirigents del club no han de patir pels pericos enfadats, per aquest grup d’indignats que omplim les xarxes i els mitjans d’exigència. Perquè nosaltres hi som i perquè la nostra tensió és expressió de compromís. Els haurien de preocupar els que han desconnectat, els que no saben que tenim nou entrenador. El seu silenci ni és administratiu ni beneeix res. És pura indiferència: el pitjor dels nostres enemics.