Cedir democràcia? A cap preu
Assistir a un debat parlamentari a la Casa dels Comuns, a Londres, és una experiència remarcable. L'espectacle és impressionant, de pur senzill i simple. Sala petita amb fileres de bancs de cuiro. A una banda els diputats dels partits que governen, a l'altra l'oposició. Dues línies marcades a terra indiquen el límits fins on poden aproximar-se els diputats de cada banda. Anècdota històrica: la distància que separa aquestes línies equival a la longitud d'una espasa, o sigui la distància suficient per garantir que no poden agredir-se els uns als altres. Duració del debat al qual vaig assistir: set hores. Papers, documentació, aspectes de detall sobre la taula central. Tot en família: el ministre implicat i uns quants diputats i col·legues que li donen suport. Pocs diputats de l'oposició -només els especialitzats o del districte afectat directament- l'interpel·len i li fan preguntes. A voltes s'escridassen. Però tot com una conversa: pregunta, resposta, pregunta, resposta, etc. No hi ha discursos inflamats. Els diputats demanen la paraula posant-se drets i aixecant el braç a l'alçada del maluc, com els senadors romans. És el ministre qui els dóna la paraula -ara l'un, ara l'altre...-, i si un diputat se sent discriminat pot demanar l'empara de l' speaker .
Tot això ho remarco perquè sempre m'ha sorprès desagradablement la supèrbia i les ínfules que els nostres mitjans de comunicació (uns dels menys lliures del món democràtic) fan servir quan es refereixen a una de les democràcies mes avançades del món. Determinades informacions arriben a una demagògia populista només observable a Llatinoamèrica. Mirin, si no, el comentari expel·lit pel TN nit de TV3 el 17 d'abril arran les llàgrimes del ministre Osborne durant els funerals de la senyora Thatcher: "Aquest ministre d'Economia, que no ha plorat en aplicar monumentals retallades al país, avui no ha pogut contenir-se" [sic]. Això és informació, i la resta són punyetes!
Bé, el cas és que ara toca altre cop criticar els britànics i titllar-los d'euròfobs pel fet que els seus polítics vessin les opinions que recullen dels seus electors. No crec que mai els catalans hàgim fet l'exercici de col·locar-nos al lloc dels altres. De fet, crec que un dels esports hispans consisteix, precisament, a no fer-ho. Aquest columnista és un europeista convençut. Cal més integració en la majoria d'aspectes. I així ho he defensat diversos cops. Però sóc conscient que parlo des d'un punt de partida que no és extrapolable a la resta d'europeus. A mi, qualsevol model que impliqui més integració ja m'està bé. Qualsevol aproximació als mètodes i procediments que fan servir els països entenimentats d'Europa significa, per a nosaltres, un avenç i una garantia. La major part del benestar obtingut no hauria estat mai possible sense la integració d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea fa vint-i-vuit anys.
Però, esclar, altres estats d'Europa no tenen tant a guanyar -per això lamento la manca de reconeixement vers la solidaritat alemanya-. Els britànics pensen, i amb raó, que més Europa, per a ells, significa menys democràcia. Jo puc canviar el meu Parlament pel de Brussel·les. Però els puc ben assegurar que, si fos britànic, no el canviaria. Una llei elaborada al Regne Unit té garantia democràtica: debat, transparència i legítima representativitat. Una directiva aprovada per Brussel·les, de garanties, en té poques. Per no dir que cap. Però, esclar, les lleis britàniques s'han de sotmetre a les directives de Brussel·les. Molta democràcia subordinada a democràcia gairebé zero. Com resoldre aquesta contradicció? Tenint en compte que han hagut de venir dos cops durant el segle XX a aplicar pomada democràtica sobre un continent ferit pels totalitarismes, sembla lògic que els britànics es mostrin suspicaços, posant per davant de tot l'exigència de més democràcia i transparència. Volen preservar el que tenen. És un delicte?
Em sap greu, un cop més, que els catalans ens mostrem tan grollers amb la sensibilitat que cada país té a l'hora de concebre Europa. Nosaltres, que acusem Espanya de manca de sensibilitat! Nosaltres, que hauríem de fer de la democràcia el nostre nord perquè serà l'únic salvavides que tindrem! Jo penso que els britànics estan millor dins que fora la UE. Però demanen reformes indispensables. Una UE sense la Gran Bretanya faria feliç molts catalans (sobretot els de TV3), però seria una UE menys democràtica i, no s'enganyin, menys europea. La UE no pot prescindir de la Gran Bretanya. Als catalans ens hauria de preocupar aquest tema. Estem parlant de la democràcia més límpida que tenim al continent. I ens farà falta, segur.
