Un corredor anomenat Sibèria

Contemplant l’enormitat siberiana em ve al cap el vodevil del nostre corredor mediterrani

Deu fer dos anys que es va celebrar el centenari de la connexió ferroviària entre Moscou i Vladivostok. El que es coneix com a Transsiberià. Es tracta d’una proesa (9.289 km) que va combinar enginyeria, finances, logística, tenacitat... El mot que més s'hi adiu, però, és 'voluntat'. Ganes de fer-lo. Ja es poden imaginar l’accidentat territori que travessa la línia. I tot amanit per un clima extrem –hi ha indrets on s’arriba a menys de 60 sota zero.

Quan es va decidir l’obra hi havia algun petit tram construït, molt poca cosa: entre Moscou i el sud dels Urals, alguns bocins tocant a Manxúria, etc. Però, com dic, la decisió va arribar en un moment determinat (1891) gràcies a la insistència d’alguns ministres de Finances, d’escassa mentalitat aristocràtica, que havien considerat que l’obra era fonamental per a l’economia productiva russa. S’hi va fer servir molta mà d’obra procedent de condemnats de presons locals. També personal pagat. Les penalitats ja se les poden imaginar. Les adversitats, enormes, increïbles d’avui estant. El llac Baikal –que, per cert, és el més gran i profund del món– està envoltat de muntanyes importants –algunes sobrepassen els dos mil metres–. Com que construir en aquella zona es feia impossible, es va optar per fer creuar el tren mitjançant un transbordador que podia carregar fins a cinquanta vagons. A l’hivern, quan el llac es començava a gelar, s’utilitzava un trencaglaç que s’havia importat de Manchester desmuntat en set mil caixes i que havia necessitat tres anys per ser muntat. I quan trencar el gel esdevenia impossible, s’hi tiraven rails per sobre i el tren era arrossegat per dotzenes de mules. Avui els trens voregen el llac lentament, ja que el traçat és tortuós. La construcció del Transsiberià, culminada en només vint-i-cinc anys, constitueix la típica combinació de tenacitat i sofriment que només l’esperit rus posseeix.

La construcció del Transsiberià, culminada en només vint-i-cinc anys, constitueix la típica combinació de tenacitat i sofriment que només l’esperit rus posseeix

Molts de vostès deuen pensar que l’actual línia transsiberiana està destinada al transport de persones i turistes. De cap de les maneres. Les vies estan magníficament mantingudes i ampliades –travesses de formigó, etc.–. I quan un hi viatja s’adona que el tren es creua contínuament amb d’altres de càrrega, ara sí ara també. Interminables. La visió dels trens farcits de material a l’estació d’intercanvi d’Ulan-Udé és impressionant. I és que d’aquest punt parteixen i arriben les línies conegudes com a Transmongolià i Transmanxurià –aquest últim arriba a Pequín–. Ja l’any 1992, quan nosaltres gastàvem en olimpíades, Alemanya va decidir invertir en un tren de càrrega que, dos cops per setmana –ara em sembla que és diari–, unia la Xina amb Alemanya. Mai han volgut dependre del transport marítim que ha de passar pel Pròxim Orient. Avui dia la quantitat de mercaderies que arriben a Europa travessant Sibèria és fabulosa. De tot això n’estem absolutament desinformats.

Contemplant per la finestra l’enormitat siberiana, mentre ens creuem, un rere l’altre, amb els interminables trens de mercaderies, em ve al cap el vodevil del nostre corredor mediterrani. Fa unes setmanes vaig observar un mapa de grans vies de comunicació euro-asiàtiques de futur. El nostre virtual corredor no hi era. N’hi ha un que travessa Espanya des de Portugal i empalma amb Barcelona tot venint de Madrid. Lògic. Fa gairebé vint anys els suïssos van començar a construir el que serà el túnel més llarg de món. Ho sabien? Aquest túnel ferroviari ajudarà a unir la Llombardia amb el sud d’Alemanya en poques hores. Si la càrrega que arriba a Occident via el canal de Suez pot ser despatxada a Marsella o a Gènova, i d’allà anar a tot França i al sud d’Alemanya en molt poc temps, a què treu cap atansar-se a Barcelona? Per la via catalana només hi passaran les exportacions i importacions espanyoles.

Aquest columnista mai ha cregut en el corredor mediterrani. I consti que aquest article es va escriure dos dies abans que se celebrés la trobada empresarial a favor del corredor d'ahir i desconeixent que l'esdeveniment tindria lloc. Però sempre ha tingut la sensació que es tractava del típic plantejament valenciano-català –amb amanit solidari andalús– que porta la insolvència incorporada. Una forma de verbositat que, de passada, ofereix possibilitats a aquells que pretenen fer-se un llogaret en la reivindicació tecnocràtica –amb el cost dels estudis realitzats ja s’hauria pogut pagar l’obra!–. Fa molts anys vaig escriure que, de la mateixa manera que s’havia fet l’Eix Transversal, la Generalitat havia de construir una via ferroviària Barcelona-França. Només 160 km. Deu o quinze quilòmetres a l’any. Ara ja hi seríem. Però en lloc de treballar i tirar pel dret, silenciosament, amb calma suïssa, el país ha preferit dotar-se d’excuses. Vam optar per associar-nos a la traca reivindicativa i solidària, típica del Mediterrani descordat. I per això se’ns ha covat l’arròs.