Boris Johnson, dotze mesos de drama i vertigen entre el Brexit i la pandèmia

Grans ombres, poques llums i molta incertesa un any després de l'arribada del 'premier' a Downing Street

Parafrasejant el títol de la pel·lícula de Peter Weir, el 2020 ha sigut i està sent L’any que vam viure perillosament, però no pas amb Sigourney Weaver i Mel Gibson. En aquest cas, l’únic actor protagonista, que fa tots els papers de l’auca, és Boris Johnson. Viu molt perillosament. En els dotze mesos que fa que va aconseguir el que tant desitjava, arribar al 10 de Downing Street i ser premier britànic –es com­pleixen aquest divendres–, ha esdevingut un líder tory incontestable capaç de tot: del que és pitjor i de que és encara més dolent.

Boris Johnson, un trumpista a Downing Street

Per exemple, a finals de l’agost passat va suspendre el Parlament, en una decisió extremadament polèmica i pràcticament sense precedents, que va ser  considerada il·legal pel Tribunal Suprem; va fer fora del partit 21 diputats rebels; va aconseguir un pacte de divorci amb la Unió Europea (UE) en el temps de descompte; ell mateix es va divorciar de la seva segona dona; va guanyar les eleccions generals amb una majoria aclaparadora i va escombrar els laboristes dels feus tradicionals del nord d’Anglaterra; es va tornar a prometre amb la companya, Carrie Symonds; va treure, finalment, el Regne Unit de la Unió Europea el 31 de gener; ha sigut pare un cop més –per sisena o setena vegada, qui sap–; s’ha comprat un gos, i, en la pirueta final i més dramàtica de tota la seva vida, també de la vida política, ha flirtejat amb la mort, víctima de la pandèmia que va menystenir.

L’ombra del Vell Lleó

Boris Johnson és un personatge excessiu, desmesurat, amant del traç gruixut al Parlament, sense estimació ni capacitat per cuidar els detalls de la política del dia a dia, més dotat per al míting i la performance que enlluerna o indigna des de Twitter (o a la televisió) que no pas per a l’anàlisi forense d’ensopides dades oficials. Gesticula, barboteja i necessita sempre una claca que li rigui les gràcies, com les hi riuen els correligionaris al Parlament.

A Anglaterra, no pas a tot el Regne Unit, és un dels premiers més populars des de Sir Winston Churchill, a qui sempre ha admirat i, fins i tot, envejat. I amb el qual potser somia de tant en tant, imaginant que el temps i l’astúcia política l’acabarà situant al costat del Vell Lleó, estàtua bessona separada pels anys però no pas per la història, com la que hi ha a Parliament Square, i que recentment va ser encaixonada per evitar ensurts d’activistes de Black Lives Matter.

Tot i que sona molt malament dir-ho, de fet, Johnson comparteix o va compartir en el passat alguns trets racistes amb Churchill. Actitud que en el cas del primer es va manifestar prou sovint durant la Guerra dels Bòers, a Sud-àfrica, a finals del segle XIX, i que en el cas del segon s’amaga, entre altres, en un article del febrer del 2002, publicat a The Spectator. Hi deia, referint-se a l’Àfrica: “El cel sap què ha cuinat el Foreign Office per a [Tony] Blair, o com aquest primer ministre britànic esguerrarà els vents de canvi. Però hem d’esperar, pel bé del candor i del sentit comú, que no culpi el Regne Unit, ni el colonialisme ni l’home blanc [de la situació]. El continent pot tenir alguna taca, però no es pot carregar a la nostra consciència. El problema no és que hi estiguéssim al capdavant, sinó que ja no hi som.”

Racista? Tics. Potser els d’un nen de casa bona educat en l’abundància econòmica i en l’absència de la mare, en una tradició liberal i en una escola, Eton, en què les elits angleses encara ensumen l’Imperi.

Si la pandèmia no hagués capgirat com un mitjó la legislatura i probablement la història de la segona dècada del segle XXI, Johnson hauria continuat exercint la política com el populista de manual que és. Fins i tot és possible que sense el covid-19 només hagués emergit clarament el despotisme de què sempre ha fet gala, i que va quedar ben palès en l’escàndol del seu assessor, Dominic Cummings, quan va trencar el confinament a finals de març. Johnson no el va fer fora, més aviat tot el contrari, el va defensar a capa i espasa. I és que el premier sembla viure per sobre del bé i del mal. Tant per sobre que menysprea periodistes i menteix sense posar-se vermell. Ho va fer, per exemple, quan va assegurar que amb el nou pacte del Brexit que ell va signar, després del reiterats fracassos de Theresa May, al mar d'Irlanda no hi hauria cap frontera entre la Gran Bretanya i la província d'Irlanda del Nord. Just, però, el que finalment hi haurà. Però a Johnson no l'importen les foteses, els detalls. 

En tot cas, el coronavirus ha despullat el premier. Els dubtes inicials i la ineficàcia del govern han quedat al descobert, i també les grans mancances estructurals d’un país que ell, i homes i dones com ell, governen fa una dècada, que és com dir tota una vida i una història. Si es comparen els índexs de popularitat de Johnson amb, per exemple, els de Nicola Sturgeon, justament a causa de la gestió del covid-19, la diferència és de 60 punts. Perquè els nivells del líder tory se situen en menys 39.

Johnson, ocupat en l’escriptura d’un llibre pel qual ha rebut una molt generosa bestreta, no va participar en les primeres cinc reunions del comitè de seguiment de la crisi, quan ni tan sols havia arribat a Itàlia i la Xina no quedava tan lluny com ara –a causa dels problemes amb Hong Kong– però sí prou com per creure que el que sacsejava Wuhan mai no passaria a les illes.

Un home amb molta sort

Però el premier és un home amb sort. Quan va entrar a l'UCI del St Thomas’ Hospital a principis d’abril li van dir que si el connectaven a un respirador artificial tindria el 50% de possibilitats de sortir-ne viu. Tres dies després va millorar i no va caldre el miracle, tot i que va tornar a casa el Diumenge de Resurrecció. I, probablement, quan arribin les eleccions, el 2024, la nefasta gestió del pic del covid-19 s'haurà esvaït i llavors serà la situació econòmica del país el que les marcarà.

Mentrestant té temps i camp per córrer i refer-se. Després que s’hagi recuperat de la malaltia, i hagi començat a prendre part en les sessions de control dels dimecres, el premier ha esbossat ja prou quin pot ser el terreny de batalla futur. Johnson ha decidit atacar el líder laborista, Keir Starmer, com a remainer irreductible. I, tot i que la confrontació encara queda molt lluny, la temptació sembla ser ja la de plantejar una legislatura i unes pròximes eleccions com si fos una qüestió de principis, i com si fes front a una guerra cultural. És més, el primer any de Johnson al poder arriba en el moment en què allò que el va dur a Downing Street, el Brexit, revifa a les portades de la premsa, en aquest cas per insinuar que no hi haurà acord comercial amb la Unió Europea a partir del 2021. I, si no n’hi ha, el Regne Unit tractarà amb la UE des de l’1 de gener amb les regles de l’Organització Mundial del Comerç. Un fet que podria posar encara més bastons a les rodes de l'economia.

Esculls futurs? En un calaix hi ha la carpeta escocesa i l’amenaça de l’independentisme. Johnson no podrà mantenir-se en el no al referèndum, especialment, si el Partit Nacional Escocès obté la majoria absoluta en les eleccions de maig vinent.

El Brexit ha sigut, malgrat tot, bufar i fer ampolles per al premier. El covid-19, un malson que encara continua i continuarà durant molt de temps, tant com els deutes que genera. Però molt pitjor encara serà la recuperació econòmica. La batalla d’Escòcia en pot dependre molt, d’aquest extrem. El Banc d’Anglaterra ha posat la màquina de fer bitllets en marxa, però haurà de ser Anglaterra qui se’n beneficiï més per garantir-se els vots conservadors, i els laboristes decebuts, als quals va prometre el paradís. Escòcia, doncs, en pot rebre, i les conseqüències resultaran imprevisibles. Justament ahir, per combatre l’ascens de l’independentisme en les enquestes, amb vent de cua per la gestió de la pandèmia que ha fet Nicola Sturgeon, la líder independentista i primera ministra del país, Johnson hi va anar. Per anunciar paquets d’inversions. Un any després, l’any que ha viscut perillosament a un pas de l’abisme, el premier ja pensa en els que vindran.