"Que em condemnin a pena de mort"
A Amèrica qui la fa la paga, sobretot si és pobre i negre, que, com és de domini públic, acostuma a ser una redundància. Però el tema no és aquest, sinó que la gent s'alegra molt que el delinqüent pagui. I no un alegrar-se'n i ja està, sinó que la gent és capaç d'anar a la porta del jutjat a bramar i abraçar-se a desconeguts quan senten per la ràdio que diuen " Guilty !" Com si fossin a la Passió cridant "Crucifiqueu-lo!" S'ha fet justícia. Gràcies a Déu. Amèrica està en ordre. Hi ha motius per continuar portant-se bé. I el que no, ja sap què li espera.
Els congregats tenen dues coses en comú: moltes hores de tele i poca feina. Molt probablement, a vostè el nom de Jodi Arias no li diu res, però hi ha americans que se saben de memòria la vida d'aquesta dona de 32 anys gràcies a les transmissions televisades del seu judici, que ha durat quatre mesos. Estava acusada de matar a ganivetades el seu nòvio, a la dutxa. Tantes ganivetades que gairebé el decapita. Les fotos eren de carnisseria. La noia tenia ganxo. Morbo, que en diríem. Les audiències augmentaven cada cop que la Jodi i la seva turbulenta personalitat apareixien en pantalla. Primer va mentir el que no està escrit. Després, no es recordava de res. Al final, només insistia que no va ser premeditat.
Quan dimecres la van trobar culpable, una multitud va udolar eufòrica davant del Palau de Justícia, a Phoenix (Arizona). No com fa mesos, quan una presumpta assassina de la seva pròpia filla, Casey Anthony, va ser posada en llibertat per falta de proves. Els membres del jurat es van haver d'amagar sota les pedres.
Tornant a la Jodi, va plorar l'imprescindible, i vint minuts més tard va concedir una entrevista a la FOX local (l'hi havia promès al periodista), en què va declarar: "Estic bastant sana i no fumo. Probablement viuria bastant de temps, però no ho desitjo. Penso que la mort és l'última llibertat i, per tant, m'estimo més tenir la meva llibertat tan aviat com la pugui obtenir". "¿O sigui que està dient que prefereix que la condemnin a la pena de mort que a cadena perpètua?" "Sí". (Aquella nit, un exfiscal va dir que aquella declaració era el millor argument que havia sentit mai contra la pena de mort.)
Qui la fa la paga amb la vida. I a alguns, després, els fan la mort impossible. Com a Tamerlan Tsarnaev, el gran de la desgraciada parella de germans presumptes autors de l'atemptat de la Marató de Boston del 15 d'abril. La policia el va matar la nit que va començar la persecució. Passaven els dies i ningú no reclamava el cadàver. Cap cementiri de Boston ni de Massachusetts volia tenir-lo entre els seus morts. Al davant de la funerària, hi van clavar un rètol: "Enterreu les escombraries a l'abocador". Divendres el seu cos va aparèixer enterrat en un cementiri de Virgínia, centenars de quilòmetres al sud. La policia de Worcester (Massachusetts) es va limitar a afirmar que "un individu coratjós i compassiu" es va emportar el cadàver. És una dona de nom bíblic, Marta, que després de consultar-ho amb totes les confessions de la zona ha aconseguit un lloc sota terra al cementiri musulmà de Doswell. El xèrif del comtat ja ha dit que examinarà amb lupa els procediments, i que si falta algun permís demanaran que s'emportin el cadàver, que ni volen tenir-lo allà ni tenen diners per pagar una patrulla que vigili el cementiri.
Mentrestant, a Cleveland, una noia sortia corrent d'una casa i cridava al telèfon d'urgències: "Sóc l'Amanda Berry. He estat segrestada deu anys. I ara sóc lliure!" Darrere d'ella van sortir dues dones més. I una nena de sis anys, resultat d'una violació. El presumpte segrestador i violador, Ariel Castro, serà el protagonista del pròxim judici. El país ja ha dictat sentència. I més d'un l'executaria personalment, amb molt de gust.
