El caos americà interpel·la Europa

“Podem estar contents de viure en països on els resultats de les eleccions arriben puntuals i ningú els posa en dubte -em diu Raphael Minder, corresponsal del New York Times -. En canvi, la primera potència mundial, una de les democràcies més velles, avantguarda de la tecnologia, és incapaç de gestionar el vot amb eficàcia i el seu sistema institucional dona alarmants senyals de deteriorament”. Impressiona que els Estats Units estiguin marcats per unes fractures profundes que es remunten a la seva guerra civil, rebroten cíclicament i s’expressen en forma de sectarisme religiós, racisme, xenofòbia, fervor per les armes, masclisme, desconfiança en les institucions i un abisme cultural entre dos mons que no aconsegueixen reconciliar-se.

El model bipartidista sobre el qual s’ha estructurat la democràcia americana és en el fons l’escenari ideal per a la confrontació cada vegada que el malestar aflora. I aquest cop la mutació del capitalisme industrial al capitalisme digital i postfinancer ha provocat un nou esclat. Dues campanyes electorals i quatre anys de Trump han portat aquest mal estructural -aquest inconscient que habita la societat americana- al paroxisme. Com ha dit molt bé Josep Maria Colomer, Trump “no és un dictador, és el líder del caos”. I ha aconseguit arrossegar la societat sencera al despropòsit.

Ara ja no es pot negar que Amèrica està en crisi. I sigui quin sigui el desenllaç, li costarà molt remuntar la sensació d’explosió interior. Al capdavall, si s’ha arribat fins aquí és també perquè els demòcrates no van saber anticipar com anava creixent el cultiu social que ha permès a Trump posar en escena la seva manera d’estar en el món, fundada en el menysteniment de l’altre i l’esperit de venjança, dos motors de la seva vida.

Trump ha dominat l’escena. I tanmateix, allò de què és símptoma és més important que ell mateix. Tractant-lo com un ninot -per molt que ho sigui- se l’ha ajudat. Poc li importa el que puguin pensar d’ell els seus adversaris i els que no el votaran mai. La seva carta és ser centre d’atenció permanent. Semblava que el desgastaria, però més aviat ha servit per oblidar els problemes de fons sobre els quals navega el país sota el seu espectacle de fúria i ressentiment. I els demòcrates han tornat a caure en la trampa. Amb Hillary Clinton no van saber captar les preocupacions d’una part de l’electorat. Amb Joe Biden han buscat estrictament el contrapunt al personatge de Trump (prudència, serenor, bon sentit), pensant que així desmobilitzarien el votant republicà. Amèrica són molts mons, articulats en dos. I el que impressiona és que un augment important de la participació electoral ha demostrat que no només l’Amèrica ressentida o desesperada ha votat Trump. Algunes enquestes li atribueixen un vot abundant entre les rendes altes.

Aquestes eleccions posen sobre la taula un problema que a Europa ja fa temps que supura: ¿cap on evolucionaran les democràcies liberals? La democràcia americana ha sofert una greu sacsejada. Què passarà a Europa, cada cop més rodejada de règims autoritaris i il·liberals? Europa espera Biden per respirar, per desprendre’s de l’ombra de Trump i la seva actitud fatxenda. Ni eufòria perquè guanyi un, ni pessimisme perquè guanyi l’altre. Europa ja no pot esperar més: s’ha de fer gran. El context mundial ho requereix. I la pandèmia ho fa urgent. Ha de guanyar en articulació i eficàcia. No pot veure-les passar. No pot quedar-se definitivament al marge del nou poder tecnològic, deixant espai lliure al duel entre els EUA i la Xina. No pot permetre que les democràcies europees entrin també en la via del deteriorament com veiem a Amèrica. No pot consentir uns poders polítics cada cop més allunyats de la ciutadania. No pot deixar que els poders econòmics es desentenguin de les urgències de la societat. I no pot seguir fracassant a l’hora de trobar una forma efectiva d’articulació com a ens supranacional. Hi mani qui hi mani, els Estats Units no ens regalaran res, Rússia seguirà contaminant l’entorn europeu i la Xina anirà a la seva. Ara que Amèrica ens ha ensenyat les seves misèries, aprenguem la lliçó: no ens deixem dur pels ressentiments i les frustracions del passat. I sobretot, renovem les democràcies abans que l’or i la insolència els passin pel damunt.