27/10/2017

Carta a Josep Lluís Trapero: 'Setanta dies en la vida d’un home'

2 min
Setanta dies en la vida d’un home

La proclamació de la República sota l’amenaça del 155 no ha estat, precisament, un final feliç. No és encara una victòria, sinó una forma de resistència; qui sap si l’única, el temps dirà si la més encertada. Són moments d’inquietud pel que pugui passar, per les conseqüències en la vida de moltes persones. També en la seva, major Trapero.

De moment, ja han cessat el seu superior, i és possible que els propers dies vostè ja no dirigeixi els Mossos d’Esquadra. El més probable és que sigui destituït i aviat qui sap si també serà detingut i engarjolat, ves a saber per quant de temps, ves a saber per quin motiu, que com vostè sap hi ha molta gent que té ganes de veure’l a la presó: fiscals judicials i mediàtics, diputats de Ciutadans que des de l’estrada del Congrés creuen que vostè ja és entre reixes i alguns que ho canten, desvergonyidament i en plena festa, amb un gintònic a la mà.

Per a vostè, doncs, major Trapero, el meu pensament avui, en primer lloc perquè la seva no ha sigut mai una lluita política. Només se l’ha de veure arribant a declarar a l’Audiència Nacional. Ni aixeca el puny, ni fa el senyal de victòria, ni saluda ningú. Camina seriós, sobri, estoic, amb gravetat, amb les emocions contingudes, sense permetre’s plorar ni riure, incòmode davant de qualsevol reconeixement, tampoc quan el reben amb aplaudiments els seus companys policies. Cap gest mai que pugui delatar obertament la frustració que m’imagino que deu sentir en aquestes últimes setmanes. Quins setanta dies tan intensos en la vida d’una persona, des d’aquell 17 d’agost.

Màxim responsable de la investigació dels atemptats jihadistes a Barcelona i a Cambrils, portaveu d’un cos policial que aquells dies va fer una gestió exemplar, convertit en heroi involuntari, en imatge de samarretes, en personatge del Polònia, en icona sexual, gairebé, com si fos el germà policia de Ricardo Darín, la mateixa cara ullerosa, la mateixa veu greu, la mateixa barba blanquinosa, i, al cap d’un parell de setmanes, linxat, investigat per sedició, traslladat a Madrid davant de la jutge, que el deixa en llibertat però l’última vegada ja sense passaport. Massa pocs dies, massa poc temps per digerir el pas de l’elogi unànime pels seus dots comunicatius al risc imminent d’estar a la presó, incomunicat.

Catalunya ha esdevingut una República, va proclamar el Parlament. Les incògnites són múltiples. Els últims dies hem defensat els nostres mitjans de comunicació públics, també les nostres escoles. No ens oblidem dels Mossos d’Esquadra, que han estat i seran imprescindibles per al nou país.

P.D. Hi ha una frase d’‘El Mundo’ del 23d’agost que, llegida avui, adquireix tot un altre significat: “El cargo de mayor de los Mossos d’Esquadra es vitalicio y solo puede dejarlo de forma voluntaria. Algo que, apuntan todos, no pasará hasta su jubilación”.