Atrotinat de sèrie

Un ha d’estar en actitud de constant reconversió i atent a les novetats i els canvis. Ja ho intento però he de confessar que en el cas de la Banca Privada d’Andorra (BPA) vinc atrotinat de sèrie. Serà perquè la veritat i la mentida formen un ‘pack’ més indivisible que el dels iogurts o perquè aquella compareixença, l’any passat, de la directora de l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), com si fos la tsarina Alexandra Romànova en una jornada de portes obertes al palau reial de Tsàrskoie Seló, em va deixar ben atordit.

Ara ja no serveixo ni per als lleons de la Metro-Goldwyn-Mayer, i em sento tan fracassat com Amenábar amb ‘Regresión’. Fins al punt que em sembla més senzill formar govern a l’Estat espanyol o trobar el mes d’abril que li van robar a Sabina que treure l’entrellat d’aquesta història entre el Govern d’Andorra, els propietaris del banc i el Tresor dels Estats Units. Al costat d’aquest afer, ‘GH VIP’ és la vigília mariana de la Maria Immaculada.

És tot tan contradictori com que Corea del Nord fabriqui una bomba d'hidrogen i un alcohol que no provoca ressaca. I jo que em llegeixo fins i tot el prospecte de la pasta de dents, no fos cas que donés positiu en un control antidopatge a causa dels fluorurs, he analitzat la darrera nota del FinCEN, la unitat antiblanqueig del Tresor dels Estats Units. Allò no és un comunicat: és el Llençol Sant o una etiqueta de Zara. Però el vaig mirar de dalt a baix, d’esquerra a dreta i en diagonal, fins que sota els meus ulls es van formar dues bosses de Mercadona mida gran, la vista em feia pampallugues i notava unes fiblades al cap.

Estava eufòric. Semblava que, per fi, havia entès el cas. Estava a punt de convertir el cap de setmana en una gresca flamenca que deixaria el casament de Farruquito a nivell zero quan sentint les declaracions dels implicats em vaig adonar que tots havien guanyat. Menys jo. Continuo sense entendre res. Me’n vaig a investigar l’ADN de la tifa d’un gos que hi ha a la vorera de davant de casa.