Context, reflexió i realitat

Assistint al 'Concert Integral Simfonies Mendelssohn II' que va oferir l'ONCA al Teatre Comunal d'Andorra la Vella, "un es qüestionava si, en certs àmbits, no hem evolucionat gaire des del segle XIX"

MARC BALLESTÀ
MARC BALLESTÀ

De vegades, l’aproximació a certs àmbits de la cultura no és fàcil per aquells que no en tenim un coneixement en profunditat. És per això que, per facilitar aquesta aproximació, cal trobar fórmules que ajudin a entendre l’obra i la situïn en el context correcte, perquè permetin entendre tant el moment i el perquè de l’obra, com també per reflexionar-hi des de la nostra realitat actual.

Faig aquesta reflexió perquè fa uns dies vaig anar a veure la darrera actuació de l’ONCA al Teatre Comunal d’Andorra la Vella. Una actuació que sota el títol 'Concert Integral Simfonies Mendelssohn II', ens apropava a l’obra de Fèlix Mendelssohn.

La curiositat i, per a mi gran encert de la proposta, va ser que durant l'actuació s'intercalava el recitat, per part d’una magnífica Aina Clotet, de cartes de la seva germana i gran músic també Fanny Mendelssohn. Uns textos que permetien conèixer part del context de la vida de l’autor i la relació que tenia amb la seva germana. També ens permetia conèixer la realitat de les dones artistes en aquella època que, com podeu imaginar, no era gaire bona, per dir-ho suaument.

Aquest plantejament ens permetia una aproximació a la música que estàvem escoltant des d’una perspectiva i amb un context que, com deia al principi, per a aquells profans de l’obra de l’autor i de la musica clàssica en general, aportava una dimensió extra més enllà del gaudir d’una bona obra musical.

A part, la realitat expressada en els textos recitats, en els quals es plasmava les dificultats que tenien les dones en aquella època per poder mostrar el seu talent i tenir el més mínim reconeixement públic, tenia tot el sentit en un moment en el que el debat sobre les diferències de gènere i l’empoderament de les dones torna a estar més present que mai. Escoltant els textos, un es qüestionava si, en certs àmbits, no hem evolucionat gaire des del segle XIX.

Les úniques pegues que li poso a la proposta són dues. Primer que, donat el context aportat per la via de la figura de la seva germana, hauria estat molt bé que alguna de les peces del concert fos de la pròpia germana, que va ser també una gran músic i compositora. I segon, dins d’aquest àmbit reivindicatiu de la situació de la dona, feia mal als ulls que de la vintena de músics que interpretaven el concert només tres eren dones. Queda molta feina per fer.