L'escenari

El pensament màgic ha estat sempre associat a la tecnologia contemporània, i el petit ritual et feia creure que tenies un cert control sobre la màquina. Ara tot això s’ha acabat, amics

Abans, quan et quedaves sense internet ho atribuïes al destí. Als fats. La xarxa era una cosa etèria i, si anava bé, perfecte, i si no, ja es solucionaria tota sola. Primer escoltàvem els marcians fregits dels mòdems, després vam tocar el cel amb les connexions asimètriques, ens vam meravellar amb la fibra òptica i amb la wi-fi universal. A cada etapa hi havia problemes. Però quan no funcionava la cosa ho tenies fàcil: apagaves l’aparell i el tornaves a engegar. Fos quin fos. Ordinador, router o servidor. Amb una mica de sort, aquesta simple operació facilitava l’autoreparació. Que funcionés era com una meravella.

El pensament màgic ha estat sempre associat a la tecnologia contemporània, i el petit ritual et feia creure que tenies un cert control sobre la màquina. Ara tot això s’ha acabat, amics. Quan trobes que no hi ha internet no ho atribueixes a la imprevisibilitat, al pur atzar, a un circuit que s’escalfa, un fusible que salta, un error de software, una excavadora que talla una mànega de fibra. Ara t’imagines que, a l’altra banda de la teva desesperació, hi ha un temible hacker txetxè, barbut i enturbantat, assedegat no de sang, ans de bitcoins, i es disposa a fer xantatge. S’ha format en la lluita contra els sistemes informàtics russos, de manera que interferir en els nostres, que no han de protegir cap arsenal nuclear, li deu semblar cosa de bufar i fer ampolles. Som un escenari petit de la ciberguerra universal. Tan tranquils com estàvem.