Opinió 18/11/2017

Punt de trobada

No és gratuït que els hereus dels que han volgut prohibir les formes de fer i de ser d’aquest bocí de món es dediquin a dir mentides sobre l’escola

i
Agustí Mas
3 min

Com a nació, tenim una identitat complexa i difícil d’entendre i explicar. Al llarg de la història recent, moltes personalitats han intentat definir-la, cosa que no sé si és gaire habitual en la resta de nacionalitats o identitats culturals del món. Sempre recordaré, i crec que algun cop ja ho he dit en aquesta columna, una professora valenciana que vaig tenir a la universitat, Mavi Dolç. Un bon dia, a classe, ens va dir: “Vosaltres sou 'catalunyesos'. Perquè jo sóc catalana i no sóc de Catalunya”. És una mostra que ser català no és una cosa que se circumscrigui a haver nascut o haver viscut un temps determinat a Catalunya.

Segurament complica entendre això el fet que “català” derivi del terme “Catalunya”, quan Catalunya no és el tot d’aquesta comunitat. Només cal veure la gent de la Franja que se sent catalana, o els mallorquins que se senten catalans. En el cas d’Andorra també hi ha molts andorrans que s’entenen, a si mateixos, com a culturalment catalans però, evidentment, administrativament andorrans. El mateix Manual Digest, bíblia de l’andorranitat, en parla. També és interessant veure que en alemany hi ha dos termes per referir-se, d’una banda a nacionalitat administrativa i, de l’altra, a nacionalitat cultural.

Hi ha qui diu que el nexe d’unió de la nacionalitat catalana és la llengua. Però si ens hi fixem, a la Catalunya Nord és molt normal sentir-se català i no saber aquesta llengua. De la mateixa manera, tampoc mai he acabat de trobar encertada aquella afirmació segons la qual “és català qui viu i treballa a Catalunya”. No hem d’oblidar els catalans o fills de catalans que viuen a l’estranger...! Amb tot, cada cop tinc més la impressió que la catalanitat va lligada més aviat a uns valors que no pas a uns trets folklòrics. Que també hi juguen un paper, és clar. Però perquè no t’agradin les sardanes o els castells no deixes de ser català. Potser alguns pensareu que explico la recepta de la sopa d’all, però val la pena tenir-ho present per veure on vull anar a parar.

Els països catalans històricament han estat un territori de pas. Un territori amb pocs recursos naturals però que, pel fet de ser un lloc de pas, ha servit històricament per transitar, comerciar, negociar... I d’això ha viscut sempre la gent d’aquesta terra. Evidentment que sempre ha estat objecte de disputa, el control d’aquest enclavament geogràfic. Però sempre ha estat per aquest motiu. És per tot plegat que, per aquí, al llarg dels segles, hi ha passat tot 'quisqui'. I un o altre s’hi ha quedat: ibers, fenicis, etruscs, grecs, romans, gots i visigots, gitanos, castellans, marroquins, xinesos, pakistanesos, filipins, colombians, equatorians, etc.

Penso que no m’equivoco si dic que tot aquest pòsit acumulat al llarg dels segles ha portat aquesta societat a caracteritzar-se per l’esforç d’entendre’s i posar-se d’acord, l’enraonar, l’acceptació mútua, la cohesió social, la integració, l’agafar el millor dels uns i els altres per fer-nos-ho nostre. Els nostres trets físics, la nostra cultura, la nostra llengua són tot un reflex d’això! Si aquest tarannà integrador, d’acceptació, de cohesió, de tots som iguals, de diàleg és el fonament de la nostra identitat, de la nostra forma de ser i de la nostra forma de fer, és lògic que aquesta sigui la recepta de la nostra educació.

Tal com funciona el món avui en dia, el motor principal de l’educació en la nostra societat és l’escola. És una veritable àgora on tothom hi passa sense excepció. Un punt de trobada entre iguals. Per tant, és lògic que la nostra escola es basi en aquests valors, tal com ens recorda Som Escola en el seu darrer manifest. I, històricament, aquests valors s’han vehiculat a través d’una llengua, la catalana, que, repeteixo, és fruit de tot el que ha passat en aquest territori al llarg dels segles. N’és un reflex. Allò que identifica millor els seus valors.

No és gratuït, doncs, que els hereus dels que han volgut prohibir les formes de fer i de ser d’aquest bocí de món es dediquin a dir mentides sobre l’escola. Primer qüestionaven l’ús normal del català titllant-ho d’imposició. El lladre es pensa que tots roben...! Ara volen dividir els alumnes per llengües, volen diferenciar entre bons i dolents... Amb això saben molt bé què busquen: desintegrar el motor que manté vius els fonaments identitaris dels països catalans. I alerta, que amb virtut de l’article 155 tenen carta blanca per fer el que vulguin. Per això, com subratlla la Plataforma per la Llengua, hem de reivindicar l’èxit del nostre model d’escola, un sistema d’ensenyament reconegut a nivell internacional i avalat com un dels models escolars de referència entre les societats multilingües. Perquè atacar la nostra escola és atacar la pervivència de la nostra identitat.

stats