Rain

Ens agrada que plogui un matí, o una tarda. Quan ho fa un dia sencer, arrufem el nas. Al segon dia, ens amoïnem. No és normal. A veure si. Comencem a mirar de cua d’ull els rius. Ai, ai

Ara fa cinquanta anys –cinquanta!– els Beatles van gravar aquella extraordinària cançó que es deia ‘Rain’, que va aparèixer com a cara B (sí, abans es feien singles amb cares A i cares B!) d’aquell no menys extraordinari ‘Paperback Writer’. La va compondre John Lennon, just a l’inici d’aquella tan fructífera etapa lisèrgica. La lletra explora les fronteres entre els diferents estats de percepció: “Ep, escolta, que quan cau la pluja o brilla el sol és només un estat d’ànim”.

Potser sí. Ara estem vivint uns dies de rara intensitat plujosa. Ens anem acostant a un clima de costa oest irlandesa. Com si fóssim a Connemara, plou, plou i més plou. No hi estem gens acostumats. Ens agrada que plogui un matí, o una tarda. Quan ho fa un dia sencer, arrufem el nas. Al segon dia, ens amoïnem. No és normal. A veure si. Comencem a mirar de cua d’ull els rius. Ai, ai. Quaranta-vuit hores de pluja. Hi ha algunes hores de treva, però que només serveixen perquè la pertorbació recuperi forces i agafi una nova embranzida. Al tercer dia, mirem què diu el llibre del Gènesi. El Jahvè colèric de l’Antic Testament no s’està de romanços davant el mal comportament dels homes: “Jo faré venir el diluvi d'aigua a la terra per exterminar de sota el cel tot allò que té un alè de vida. Tot el que respira a la terra s’ofegarà”.

Avui no plourà, diuen els models dels meteoròlegs. Com els habitants de San Francisco, que esperen el gran terratrèmol, The Big One, nosaltres esperem resignats el retorn d’un aiguat com el del vuitanta-dos, que no sabem ben bé com ens afectarà. No serà fàcil, segur.