El reconeixement fallaire al Salvador

No estaríem aquí, ni hauríem arribat fins on hem arribat sense la figura, la implicació i la dedicació del Salvador Brasó

Era l'any 1996, la Comissió de Focs de Sant Joan que gestionava i coordinava totes les activitats al voltant de la nit del foc –des de l'anada al Canigó i l'arribada de la flama fins a l'encesa de les fogueres, passant per la cremada de falles­– estava en hores baixes, morint d'inanició per la manca de regeneració, un mal del qual moltes associacions acaben sent-ne víctimes. El col·lectiu que en sortia més perjudicat era el fallaire, anàrquic per naturalesa, que a més estava en guerra oberta amb el comú d'Andorra la Vella. Aquella nit de Sant Joan del 1996, el comú de la capital va prohibir la cremada de falles perquè considerava que la festa no oferia cap seguretat a l'espectador ni estava organitzada sota els mínims criteris de previsió i responsabilitat. Malgrat que els fallaires del Puial, amb una desena de fallaires més d'Andorra la Vella, van desafiar la prohibició i van cremar clandestinament a la placeta del barri, tot indicava que la festa de les falles havia entrat en una fase en què si no es posava remei la conduïa a la desaparició.

Després d'aquest episodi, el Centre de la Cultura Catalana, que des de la seva creació l'any 1995 ja col·laborava amb la Comissió de Focs de Sant Joan, va implicar-se per donar-li un nou impuls a la festa. I la figura clau perquè això fos així va ser la de Salvador Brasó –president del 1997 al 2001– que va apostar per treballar conjuntament amb la Comissió de Focs de Sant Joan, de tal manera que el CCC passés a ser el centre logístic de la festa de la nit del foc. La cremada de falles es va revitalitzar: Salvador Brasó, fent tàndem inseparable sempre amb el Fidel Solsona, anaven per les escoles de les diferents parròquies explicant als joves de 14 a 16 anys què són les falles i captant-los per ser fallaires (molts d'ells cremen encara avui entre els col·lectius fallaires del país); el Salvador i el Fidel s'entrevistaven amb els cònsols per mirar de convèncer-los de reintroduir la festa a la seva parròquia. Dues accions –a les escoles i a les institucions– que van propiciar tenir col·lectius fallaires a quasi totes les parròquies. I van entrar en joc nous paràmetres: de difusió com l'elaboració de díptics, cartells, samarretes, concurs fotogràfic... o la inclusió de nous elements a la festa com la tradició de l'argolla de Fontargent a la vall d'Incles gràcies a la qual s'escull el fallaire major.

Els fallaires sempre diem que no estaríem aquí, ni hauríem arribat fins on hem arribat sense la figura, la implicació i la dedicació del Salvador Brasó. Home de gran personalitat, de gran capacitat de treball i de seducció, amant de la cultura popular i de les tradicions a la qual s'hi lliurava de ple. Ens va deixar dissabte, de sobte, sense avisar, fent allò que més li agradava: practicant el seu esport preferit, el rugbi. El nostre reconeixement i la nostra estima perdurarà indefinidament i la seva ànima fallaire sempre cremarà amb nosaltres cada nit de Sant Joan (o de Sant Pere a Ordino).