Vergonya

D'avui en vuit es compliran dos anys d'un dels misteris que molt probablement, per a vergonya nostra, mai en traurem l'entrellat. La matinada del 20 de maig del 2012, per primera vegada a Andorra, un alt càrrec públic va ser víctima d'un atemptat: un desconegut va disparar contra el domicili particular del ministre de Finances i Funció Pública, Jordi Cinca. Els trets, dos i probablement fets amb rifle de caça, van impactar contra les finestres dels dormitoris mentre tota la família descansava. L'autor dels fets mai ha estat detingut.

Dos anys després, del cert seguim sense saber-ne res més que això. El contingut informatiu es va anar apagant com una espelma que crema la cera lentament, fins al punt que va acabar desapareixent amb el perill fins i tot de perdre's en l'oblit.

De la gran flamarada inicial, amb compareixença del cap de Govern en roda de premsa i declaracions solemnes, per donar una imatge de control de la situació i de seguretat, no n'ha quedat res, només la imatge. Amb l'excusa del secret de sumari i de tractar-se d'un afer que afecta la integritat ja no només d'un ministre, sinó de tota una família, l'atemptat es va anar tapant i a l'espera de la resolució judicial, secret de sumari, mai ningú s'ha pres la molèstia de demanar responsabilitats i d'executar-les, tan ràpids com som a vegades fent dimitir altres càrrecs!

Estem davant d'un dels episodis que embruta més la imatge de seguretat del país. Sí, d'aquesta seguretat de la que tant ens sentim orgullosos, però de la qual seus responsables mai han estat capaços d'entonar un mea culpa quan cometen errors o no són diligents, o que els polítics governants no han sabut gestionar, cosa que malauradament malmet la imatge de la professionalitat dels nostres agents.

I mentrestant, l'autor dels fets camina impunement entre nosaltres, sentint-se lliure i exercint la llibertat. Però com ja vaig escriure fa dos anys, l'atemptat a la casa del ministre Cinca no només és un vidre trencat. A la demanda de responsabilitats, a l'exigència que algun dia ens aclareixin els fets fil per randa, hi ha l'aspecte humà, el de la transcendència del fet de qui n'és víctima i del seu entorn. I una gran sensació d'impotència.