Publicitat
Publicitat

Elton

L’Elton ja no té aquella energia juvenil i té ritmes i presència de 'crooner', més que no pas del rei del 'glam' que va ser. És igual, que vingui

Diuen els papers i circula per l’èter que hi ha una possibilitat que al mes de juliol actuï a Andorra Sir Elton Hercules John. Diu que vol actuar en tots els països del món abans de retirar-se i que a Andorra no hi ha tocat mai i que li faria gràcia posar una tatxa damunt del mapa. Em sembla molt bé. Fa set anys d’aquell memorable concert de Bob Dylan a Encamp. De set en set sembla un lapse plausible i entenimentat per programar un 'macrobolo' com aquest. És el mateix període de què parlava el famós somni del faraó que apareix al llibre del Gènesi, aquell de les vaques magres i les vaques grasses. M’hauria agradat veure’l fa quaranta anys, quan tocava en directe les cançons immortals del sublim 'Goodbye Yellow Brick Road', un doble àlbum (de quan hi havia àlbums, i alguns atrevits els feien dobles!). Llavors era famós per les seves ulleres de muntures impossibles i, sobretot, per la fenomenal banda que l’acompanyava (Johnstone-Murray-Olsson). Ara l’Elton se’ns ha fet gran: el to de veu li ha baixat –però potser no tant com al Leonard Cohen, que, al pas que va, acabarà essent un 'basso profondo'. L’Elton ja no té aquella energia juvenil i té ritmes i presència de 'crooner', més que no pas del rei del 'glam' que va ser. És igual, que vingui. Aviat farà setanta anys i qualsevol dia ens diu que s’ha acabat, que ja en té prou. O li passa com al pobre Battiato, que fa ben poc va caure de l’escenari i es va trencar el fèmur en acte de servei. Sobretot que no ens hi enganxem els dits i que les entrades tinguin un preu raonable. Després, com fan els jugadors de botifarra, comptarem.