Publicitat
Publicitat

No és festa per a vells

Un encert dels responsables del cartell de la Festa Major és el nas que tenen per als concerts

D’acord, m’he passat amb el titular. Les festes majors estan dissenyades, en un principi, per a persones de totes les edats. Però dimarts passat, assistint al concert de Sopa de Cabra, em vaig sentir gran de cop. No pel fet de rememorar el meu primer concert de Sopa de Cabra a Castellar del Vallès, deu fer uns vint-i-cinc anys, que de passada era el meu primer concert “fora de casa”, és a dir, fora del meu barri i la meva ciutat. En aquell concert també em vaig sentir gran, però en el sentit que els adolescents donen a aquesta expressió, que no és ben bé el mateix sentit que hi trobo ara. Tampoc va ser l’edat del públic, ja que hi havia representació de múltiples generacions, i aquest és un clar encert dels responsables del cartell de la Festa Major de Sant Julià de Lòria, que tenen nas per als concerts que atrauen amplis segments de la població. No. El que em va fer sentir fora de lloc no té res a veure amb la banda o els programadors, sinó el fet d’adonar-me que ja no m’ho passo bé com els joves i que, definitivament, sóc molt menys tolerant del que era quan tenia vint anys.

Sóc incapaç d’ignorar que algú ha decidit fumar-se un porro dins del Bus Exprés. Em torturo donant voltes al dubte: simplement s’ho vol passar bé i li rellisquen les normes? O bé se les salta per provocar, perquè algú com jo s’indigni? Que no és el consum de droga tova el que m’indigna, per il·legal que sigui, sinó el fet que, en un lloc tancat com un autobús, ens obliga a tots a empassar-nos el seu fum i, a sobre, posa en una situació compromesa el conductor. Perquè, és clar, què ha de fer el pobre home? Enfrontar-s’hi i trobar-se en una situació violenta que no ha buscat? Fer veure que té el nas tapat i no se n’adona?

Tampoc porto bé les aglomeracions i menys les trompades dels que han fet seu el lema “sempre (i malgrat tot) endavant”. Potser perquè, amb els anys que tinc de més, m’he adonat que no n’hi ha per a tant, que estar al davant mateix de l’escenari sol ser sinònim d’estar-hi comprimit i en risc de morir esclafat per l’ímpetu dels fans embogits. Un noi que s’obria camí mentre fumava em va no-cremar de miracle. Un altre em va empènyer i part de la beguda que sostenia entre les dues mans com si fos un tresor se’m va abocar sobre la samarreta -això no és tan negatiu si penso en la calor que feia i que així em vaig refrescar una mica.

No sé si la festa està feta o no per a vells, però queda clar que, almenys a mi, i encara no sóc vella, em van les coses més tranquil·les. No vaig als balls de tarda, però tot arribarà. Mentrestant, una nova oportunitat per posar-me a prova i comprovar si l’esperit de la joventut m’ha abandonat definitivament o només ho va fer dimarts a la nit de manera puntual. Aquesta vegada a Andorra la Vella. Bona festa major a tothom!