Publicitat
Publicitat

Pilar Burgués escriu el dietari del dolor

'Flaixos de llum blanca' és un dietari sobre la malaltia i la discapacitat amb moments d'humor negre, de resignació negra, en el qual l'autora parla de l'"equipatge pesant" d'un "viatge de pastilles, crosses i cadira"

Volia titular aquest article 'Pilar Burgués i l'escriptura terapèutica' però, un cop pensat i acabat, és impossible. La meva intenció era començar recordant novel·les com 'La lladre de llibres' en la qual la protagonista viu l'escriptura i la lectura com un autèntic consol, cura i salvació. Però això és literatura més o menys juvenil i no em serveix per relacionar-ho amb Burgués.

M'hagués agradat citar 'La bibliotecària d'Auschwitz', una novel·la en què els llibres són objectes màgics que salven, aïllen, ajuden a evadir-se de la duresa i de l'horror. Però res d'això acaba de quadrar, acaba de ser veritat en el cas de Burgués perquè per a ella l'escriptura ajuda, allibera durant instants potser, salva una estona. Però no cura. El dolor intens, la malaltia i la discapacitat continuen presents amb tota la seva duresa; hi ha moments puntuals d'humor, d'humor negre, de resignació negra, però aquells elements no desapareixen i l'autora continua carregant l'“equipatge pesant d'aquest viatge meu de pastilles, crosses i cadira” i manté sempre un desig de normalitat que no pot veure satisfet.

Pilar Burgués s'estrena com a narradora amb 'Flaixos de llum blanca' un recull de proses, de textos autobiogràfics escrits entre el 1997 i el 2014 -però no ordenats cronològicament- que està il·lustrat per Berta Oromí, que pinta la hipoglucèmia a les pàgines del llibre d'editorial Andorra. Alguns d'aquests flaixos havien estat publicats al número 5 de la revista 'Portella' on Burgués va vèncer la timidesa de la publicació. I és que 'Flaixos de llum blanca' és un text molt íntim. És el dietari d'una persona que narra de manera fragmentada la seva experiència com a diabètica des de jove, amb trasplantament de pàncrees i ronyó inclosos, i que recorda una infantesa sense malaltia en la qual regna amb tot el seu esplendor la figura d'un pare adorat i absent des de fa temps. Aquest dietari de la malaltia i del record incorpora dins seu algunes proses més literàries, moments onírics -la medicació a vegades fa veure visions molt poètiques-, imatges molt potents -l'autora vol ser com una sargantana que regenera la cua ('Pegot de quitrà') o somia reiteradament amb una sabateria immensa on compra unes sandàlies ben llampants tot i no tenir els peus sencers- ('Sandàlies italianes'). Les dues grans línies, malaltia i record del pare, conflueixen en una de sola al final i en resulta el dolor, el gran protagonista d'aquest llibre. El dietari es torna testimoni del dolor.

La resignació negra i el fi sentit de l'humor (esplèndid a 'Culebron sud-americà' on la complicitat entre Pilar Burgués i Joan Peruga explota amb alegria) no poden anul·lar el dolor, ni aconseguir el desig de vida normal (els detalls valuosos com ara unes olives com a vermut) que turmenta la protagonista. Control de l'alimentació, màquina de diàlisi, dos pàncrees i tres ronyons, a causa del “verí dolç” que mata lentament, d'una “condemna” de l'atzar són els durs ingredients d'una vida explicada a cop de flaix i que no pretén demostrar cap valentia especial, tot i ser-hi.