Publicitat
Publicitat

I per què no?

Només es tracta de deixar aflorar la normalitat sense prejudicis i fer que aquells que aterren als territoris de parla catalana sàpiguen que aquí tenim una llengua pròpia

No vull ni imaginar-me quantes vegades es deuria haver de justificar Gaspar Rosés, el juliol del 1916, després de prendre la decisió que el català passaria a ser la llengua oficial del Futbol Club Barcelona. Bé, vés a saber, potser ara la gent té moltes més manies, recances i fins i tot autoodi lingüístic que llavors...

El fet és que, cent anys més tard, l’ús administratiu de la llengua catalana dins dels òrgans de la institució blaugrana segueix sent el més normal del món. I no només això, sinó que també és un símbol d’orgull. Mostra d’aquest fet és l’expressió d’”agraïment i reconeixement públic a totes les persones que, al llarg d’aquests cent anys d’història, han lluitat per la defensa de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit del club” que el mateix Barça ha fet pública.

En tot cas, en un entorn com el nostre en què la llengua està tan poc normalitzada que tot sovint has de justificar per què la fas servir, cal tenir ben presents aquests exemples de pit i collons i d’autoafirmació desacomplexada. Hem de recordar-los i reivindicar-los perquè gràcies a ells, l’opció del català és possible i factible. Només es tracta de deixar aflorar la normalitat sense prejudicis i fer que aquells que aterren als territoris de parla catalana sàpiguen que aquí tenim una llengua pròpia. Cosa, aquesta última, que ningú deuria fer amb el nou president de l’RCD Espanyol, el xinès Chen Yansheng, que va fer únicament amb traducció simultània en castellà la primera intervenció com a president davant dels accionistes.