Publicitat
Publicitat

El respecte

De sobte, a fora, tot són experts en el món financer andorrà. Surten entesos de sota les pedres i pontifiquen sense embuts davant d’un micròfon 'tertulianesc'

La paremiologia és de vegades cruel però sempre precisa. "Del gos flac no s’apleguen més que puces", diu el refrany. Vivim dies d’angúnia, de neguit, d’una sorda pressió a la boca de l’estómac. Pensem en els que més pateixen la situació, els compadim, i preguem perquè tot acabi essent només un malson, un sotrac del que en sortirem reforçats. Naveguem entre dues aigües, entre l’oceà mogut d'incertesa i la calma de la confiança en el futur.

De sobte, a fora, tot són experts en el món financer andorrà. Surten entesos de sota les pedres i pontifiquen sense embuts davant d’un micròfon 'tertulianesc', en columnes d’opinió o en els comentaris a les notícies. Sovint, amb mala bava o amb una calculada displicència, com si li tinguessin ganes al país en general, com si haguessin aprofitat la crisi per passar comptes.

Entre tant escrit interessat, entre tanta conversa de cafè amplificada, sorgeix de vegades una veu serena que diu les coses com s’han de dir, sense estirabots ni desafinades. És el cas del Vicenç Villatoro, que va publicar ahir a l’edició catalana d’aquest diari un article que s’ha de llegir, rellegir i emmarcar.

Se’m permeti una cita de l’amic Vicenç: "El petit estat andorrà ha aconseguit oferir als seus ciutadans una cosa extraordinàriament valuosa, la pau, que altres estats molt més grans i poderosos no han aconseguit oferir als seus. I al costat, un índex de prosperitat remarcable. Aquests dies que tant es parla d’Andorra, hi ha de vegades un deix de sarcasme o de menyspreu. És injust". I acaba demanant respecte. Una mica, només. Amb això ja farem.