Confessions d’un banquer preocupat per la crisi del covid-19

"Quan un banc no està disposat a donar ni un euro més de crèdit a un client, no serveix de res que l’Estat avali el 80%"

«Aquest sistema de crèdits amb avals públics que ha presentat el govern té un abast molt limitat. No és negatiu que es faci, però no se’n pot esperar gran cosa». Qui valora la mesura estrella de Pedro Sánchez per combatre la crisi econòmica que ens ve a sobre és una persona històricament vinculada al sector financer, on ha recorregut alguns dels passadissos més importants. Coneixedor de les entranyes del sector, desconfia de la proposta per ajudar les empreses a esquivar l’ensorrament de l’activitat. Conversa amb l’ARA des del seu confinament. Així continua la seva reflexió:

«Des de l’experiència del que han sigut tradicionalment aquest tipus de crèdits et diré que no serveixen de gaire. Certament és una novetat que l’aval del govern arribi al 80%, tradicionalment no passava del 50%.

»Quan un banc no està disposat a donar ni un euro més de crèdit a un client, no serveix de res que l’Estat avali el 80%, perquè el banc no el donarà. Qui no tingui accés al crèdit seguirà sense tenir-ne. I qui estava al límit s’hi quedarà. Només servirà per a aquelles empreses que ja tenien crèdit però no el demanaven. És a dir, per a les que no necessitaven l’aval de l’Estat.

»Com saps, últimament els bancs estaven amb moltes ganes de prestar, precisament perquè estaven sobrats de liquiditat i els seus comptes anaven justos de resultats. Si no donaven més crèdit era perquè els clients bons demanaven pocs diners (per falta de projectes d’inversió i creixements sòlids).

»No té cap sentit que els bancs relaxin els filtres de risc perquè sí. Ni tan sols per intentar millorar la imatge pública: mai ho aconseguiran, perquè la batalla de la imatge pública ja la tenen perduda, facin el que facin.

»Si els bancs relaxen els criteris de risc ara que és més que possible que tinguem una crisi econòmica, l’únic que farien és posar les entitats en perill. Ara bé, si els criteris de risc per concedir els crèdits els fixa el govern (per exemple, que les empreses hagin perdut facturació o que hagin fet un ERTO), llavors el que té sentit és que el govern avali el 100% del crèdit. Si el govern utilitza els bancs per donar aquests crèdits és perquè vol un filtre qualificat i, normalment, haver fet un ERTO o estar perdent facturació més aviat és un argument per denegar un crèdit que no pas per aprovar-lo.

»L’experiència del passat diu que, de mica en mica, les noves línies oficials aniran substituint la cartera que tenien fins ara els bancs, per més que es negui o es digui que no es farà. Potser aquest cop és diferent, no ho sé, però em costa creure-ho. Hi haurà discursos i declaracions, com sempre. I al final sortiran xifres, com sempre. Però la part principal serà un canvi de cartera vella per cartera nova. El govern pressionarà els bancs, potser els amenaça amb algun decret o alguna altra cosa que els pugui perjudicar. Però el marge per pressionar-los és estret, perquè els bancs no van sobrats.

»Normalment això acaba amb la cessió, per part del govern, de les comissions que els toca cobrar pels avals que han donat. Això fa que els bancs millorin el ROE [rendibilitat del capital, un indicador clau per a les entitats financeres], ja que tenen menys risc tot i tenir els mateixos ingressos.

»Davant d’aquest avantatge, lentament (i en alguns casos a contracor), les entitats van canviant la cartera de préstecs vella per la nova. Quan afecta els clients amb bon ràting, com que no són tontos, aquests clients reclamen al banc part de les comissions per canviar préstecs vells per nous i, al final, encara aconsegueixen millors condicions.

El resultat final

»Al final de la pel·lícula els clients que ja tenien crèdit milloren les seves condicions a costa dels pressupostos de l’Estat, els bancs milloren el ROE i el govern fa propaganda. I molt poques empreses poden aconseguir més finançament. Sí que és veritat, però, que potser algunes empreses, gràcies al sistema d’avals públics, no perdran els crèdits que tenien malgrat que la seva situació financera hagi empitjorat. Això no és un tema menor, però en general els resultats són minsos.

»Si em permets un altre detall, part dels préstecs nous seran per pagar impostos (IVA i societats, bàsicament) i Seguretat Social (fins i tot si has fet un ERTO has de pagar un 25%). Té molt més sentit donar una moratòria de sis mesos o un any al pagament d’aquests impostos. És crèdit automàtic, i per al que realment ho necessita. A més, l’Estat, com a creditor, és el millor recuperador de crèdits perquè pot embargar, entre altres coses.

»Una altra alternativa seria aplicar una moratòria perquè les empreses no tornin el principal [diners que el banc ha prestat a l’empresa] de tots els préstecs concedits per bancs, durant tres mesos, amb l’aval de l’Estat.

»En aquesta situació el més important és preservar la tresoreria de les empreses, i, si no poden facturar, que les seves despeses i sortides de caixa siguin tan petites com sigui possible».