Puigdemont imposa la seva línia al PDECat
BarcelonaL’operació política llançada per Carles Puigdemont per obtenir el control absolut del PDECat i imposar la seva línia als sectors més moderats ha fet aquest diumenge un pas de gegant amb l’aquiescència del president del partit, i teòric partidari de la línia pragmàtica, David Bonvehí. Els partidaris de Puigdemont i del president Torra controlaran el grup parlamentari a Madrid, una palanca clau per fer política, tal com es va demostrar amb la moció de censura que va acabar amb la presidència de Mariano Rajoy.
La llista de Barcelona l’encapçalarà Jordi Sànchez, que no podrà exercir el càrrec si és condemnat, i per tant els llocs reals de sortida estaran ocupats, per aquest ordre, per Laura Borràs, de l’absoluta confiança de Torra; Míriam Nogueras, membre també de la Crida, i Ramon Tremosa, independent però alineat amb les tesis puigdemontistes. Sobre el paper, la candidatura posa en dubte el suport a Pedro Sánchez, especialment si no s’avé a negociar un referèndum d’autodeterminació, encara que això impliqui el risc de repetició electoral amb triomf de la triple dreta.
Però la maniobra de Bonvehí de diumenge, acceptar el pacte contra l’opinió de molts que fins ara es consideraven pròxims a ell, té molt més recorregut. Suposa, d’una manera o altra, la supeditació del PDECat a una nova estructura encara sense definir però amb el paraigua de la marca Junts per Catalunya. És aviat per saber si el pas suposarà la dissolució del PDECat i, per tant, la desaparició d’un espai polític, el centredreta sobiranista i pragmàtic, fins ara encarnat per persones com Carles Campuzano i Marta Pascal, que han estat apartats. Però és inevitable preguntar-se a qui votarà ara aquest electorat que prové de l’antiga CiU.
Sens dubte la d'avui és una gran victòria de Carles Puigdemont i l’entorn més fidel, que considera que imposant les seves tesis està en més bones condicions per derrotar una ERC que, davant la realitat dels fets de l’octubre del 2017, ha fet un gir pragmàtic liderat per Oriol Junqueras des de la presó. Per tant, als comicis estatals també es dirimirà una part del pols per l’hegemonia entre JxCat i ERC que el 21-D es va decantar pels primers per uns pocs milers de vots. El següent embat seran les europees, amb Puigdemont i Junqueras de caps de cartell.
Seria inexacte, però, inferir ara que tot l’espai de JxCat està alineat amb la línia més dura i legitimista. Precisament, el cap de llista el 28-A per Barcelona, Jordi Sànchez, s’ha mostrat repetidament favorable a establir una línia de diàleg amb Pedro Sánchez i en contra de bloquejar la legislatura, ja que això pot obrir la porta a un escenari encara molt més incert, com un govern format pel PP, Cs i Vox. Quin pes tindran les tesis més pragmàtiques de Sànchez a JxCat i el seu grup parlamentari a Madrid, i en general a la Crida, és una de les incògnites que falten per resoldre.
El que és evident és que la política catalana, i sobretot l’independentisme, sembla encara capturada per l’interès electoral a curt termini. I això mai és una bona notícia.
