L’EDITORIAL

Els contractes públics del covid

Tant la Generalitat com l’Estat i la resta d’administracions han recorregut a la legislació que els permet fer contractes d’emergència saltant-se els controls, terminis i garanties habituals

Una administració democràtica i moderna es caracteritza per la transparència i l’eficàcia. Són dos conceptes que no haurien de ser excloents. A Catalunya i Espanya estem lluny d’una bona convivència d’aquest binomi. De fet, senzillament ens queda molt camí per arribar a uns bons estàndards de transparència i d’eficàcia administratives. Ara, amb l’emergència sanitària del covid-19, tant la Generalitat com l’Estat i la resta d’administracions han recorregut a la legislació que els permet fer contractes d’emergència saltant-se, per tant, els controls, terminis i garanties habituals en la contractació pública. Segons l’Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació, vinculada al ministeri d’Hisenda, la Generalitat ha batut tots els rècords i s’ha situat com l’administració autonòmica que més contractes ha signat per la via d’emergència: per sobre dels 3.000 i per un valor global de 230 milions. En un any normal, la contractació d’emergència del sector públic de la Generalitat només suposa un 1% dels aproximadament 10.000 contractes que en conjunt es fan, és a dir, uns 100 contractes. Així doncs, hem passat de cop de 100 a 3.000. Si, a més, hi sumem els ajuntaments i altres administracions catalanes, la xifra encara és més alta: en milions es calcula que se n’han facturat 400 en total.

No cal ser gaire malpensat per imaginar que, d’una banda, aquesta manca de garanties amb què s’ha actuat pot haver alterat les condicions d’objectivitat i d’igualtat d’oportunitats per a les empreses. I que, de l’altra, en un mercat estressat per la situació de pandèmia, en alguns casos es deuen haver acabat pagant preus abusius. Això pel que fa als contractes directament relacionats amb el covid-19. Però és que les administracions també han aprofitat la situació excepcional per justificar i tirar endavant compres menys òbvies sense haver-se de cenyir a les garantistes regles habituals.

Tot i els mecanismes d’autocontrol arbitrats per la Generalitat per mostrar en tots aquests contractes d’emergència quin ha estat en cada cas l’objecte, l’adjudicatari i l’import, caldria, tal com reclamen l’Oficina Antifrau i l’Autoritat Catalana de la Competència, posar en marxa sense dilació mecanismes d’auditoria per revisar com s’ha gestionat aquesta allau de contractacions. I caldria, també, dotar l’administració de mecanismes -per exemple auditories en temps real- per evitar que, en cas de rebrots, es produeixi una situació semblant, que per molt que es vulgui evitar suposa un risc, una porta oberta a irregularitats. Seria lamentable que, a més dels estralls personals i econòmics que ha produït el virus, haguéssim d’afrontar un dany col·lateral en forma de frau i corrupció vinculats a les administracions, una altra epidèmia de la qual no acabem d’alliberar-nos mai. Ningú no discuteix el desviament pressupostari a causa del covid-19 ni la necessitat de saltar-se la burocràcia per actuar amb celeritat, però això no hauria de voler dir renunciar a la transparència.