Una victòria dels valors europeus

La decisió no beneficia només els independentistes catalans, sinó tots els ciutadans europeus

Una lectura simplista de la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d'Oriol Junqueras ens portaria a interpretar-la com una victòria de l'independentisme català sobre la justícia espanyola, però és molt més que això. El pronunciament de Luxemburg és una victòria dels valors europeus enfront de les estructures dels estats quan queden en mans d'interessos partidistes, és una victòria del conjunt de la ciutadania europea i és, en definitiva, una victòria de la justícia sobre la vulneració de drets.

Avui, gràcies al plet català, Europa és més forta. La Unió Europea s'ha construït, des de la seva fundació, en contra de les estructures dels estats, sempre refractàries a cedir competències cap amunt o cap avall. Però com sabien prou bé els pares fundadors (Monnet, Schuman, De Gasperi), aquest era l'únic camí per afermar la pau en un continent devastat per dues guerres mundials. En aquest procés de construcció europea hi ha hagut alts i baixos, passos endavant i endarrere, i avui els enemics són especialment forts, com s'ha demostrat amb el Brexit.

Però el més important és que els magistrats que formen part del TJUE no han pres aquesta decisió perquè siguin partidaris de la causa independentista catalana, ni tampoc enemics d'Espanya, com alguns afirmen a Madrid, sinó que simplement han actuat d'acord amb els valors i la filosofia que impregnen el projecte europeu. La pregunta, doncs, no és per què el TJUE ha dictaminat a favor de Junqueras, sinó com és possible que en un estat europeu com és Espanya el seu màxim òrgan judicial, el Tribunal Suprem, hagi actuat amb un respecte nul pels drets polítics dels líders independentistes catalans i dels seus votants. La raó és molt senzilla d'explicar i ara és visible per a tota l'opinió pública mundial: en el cas del procés sobiranista català, la justícia espanyola s'ha comportat més guiada pel seu ànim de venjança que per la voluntat d'impartir justícia.

Qui queda especialment malparat és el president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, que va pretendre oferir una imatge garantista durant tot el judici i va acceptar, contra pronòstic, elevar una qüestió prejudicial al TJUE sobre la immunitat de Junqueras. I tot i que ho va fer minimitzant els efectes pràctics d'un resultat advers i sense esperar al pronunciament de Luxemburg, avui està completament desautoritzat, igual que en el seu dia li va passar a Pablo Llarena.

La decisió de Luxemburg tindrà una difícil digestió a Espanya, que ja veu com ressorgeix, al costat de l'atàvic discurs anticatalà, un igualment atàvic discurs antieuropeu. Per això és important que l'independentisme català, en un dia com avui, reafirmi el seu compromís europeista i faci gala del seu caràcter cívic. No només per desmarcar-se del nacionalisme espanyol més ranci, sinó perquè aquest és l'únic camí transitable per forçar l'Estat a reconèixer la seva pròpia diversitat interna. Algú s'imagina quin seria el panorama ara mateix si Espanya no formés part de la Unió Europea? Quin futur esperaria a presos i exiliats si no poguessin recórrer a les institucions judicials europees?