Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Triomf capital

En un text a The Blizzard, entre l’orgull, la nostàlgia i l’anàlisi, Jonathan Wilson recorda com, sent fill de Sunderland, va créixer assumint que havia de jurar fidelitat als Black Cats, i admetia que havia retret a la seva mare no haver-lo dut al món a Liverpool. Wilson exposa, soterradament, una curiosa paradoxa: la professionalització del futbol va afavorir els centres de poder econòmic en detriment d’aquelles ciutats industrials del nord anglès que tenien un equip de futbol com a òrgan de cohesió social i que van ser pioneres a abolir l’amateurisme marró. La multimilionària propietat estrangera dels dos grans clubs de Manchester obliga a travessar el canal per trobar un exemple recent que sustenta la teoria de Wilson, el del PSG, econòmicament sostingut per grans grups audiovisuals i remots fons d’inversió per dominar un campionat abans festejat a Bordeus, Nantes o Saint-Étienne.

Per això, que el Fiorentina hagi tret el nas en els primers llocs de la classificació de la Serie A no ha de ser només motiu de joia per als tifosi violeta. Itàlia, país d’extrems en tants aspectes, reivindica amb vigor el paper dels conjunts anomenats “provincials”, però al mateix temps s’hi produeix un desequilibri notable entre els èxits del duopoli Milà-Torí i els dels altres. Certament, i també paradoxal, Florència no sempre és comptada com un dels Davids del calcio, pel nombre d’habitants de la ciutat i el seu pes econòmic, igual que Gènova i, en un cas més evident, Nàpols. Considerant això, els honors de les ciutats mitjanes al calcio són tants com els dits d’una mà: el Verona campió el 1985; el Càller d’Albertosi, Domenghini i Riva campió el 1970; el Bolonya que exaltava Pasolini; el Parma continental amb peus de fang, i l’Atalanta de Bèrgam, Regina delle Provinciali, per les més de cinc dècades a la Serie A. Totes elles van tenir l’esport com a atractiu i com a via d’entrada a un coneixement geogràfic i cultural precís per part del gran públic, igual com Vila-real, Alkmaar o Kaiserslautern, entre d’altres.

En aquest escenari s’ha de reconèixer la singularitat del Barcelona, que ha sabut conjugar, almenys fins ara, la projecció d’una idiosincràsia local i la pertinença, més que a una capital, a una marca global. Al Camp Nou se senten càntics que exigeixen la independència de Catalunya mentre parelles xineses es demanen matrimoni vestides de blaugrana. Però és en l’equilibri, justament, on radica la virtut, i els rètols en anglès i els punts de venda d’entrades en espais turístics són l’amenaça dels signes dels temps.

Històries de superació esportiva