La Barcelona de set milions

El país és un organisme viu, complex, amb funcions diverses, i no solament un astre rei presidint uns altres astres similars però simplement distants i menors

La Barcelona de set milions, una metròpoli d’escala europea, es basaria en la xarxa ferroviària d’alta velocitat que segueix els corredors de l’AP-7 i l’AP-2, que formen la columna vertebral del país. Un sistema que es completaria amb els eixos radials de Vic, Manresa i Igualada. És la metròpoli que ens mostra la fotografia nocturna des de satèl·lit.

Aquest territori aniria més enllà de la BCN-3, o àmbit de les rondes i el Delta, i de la BCN-5, que és la regió de cinc comarques: Barcelonès i Baix Llobregat, més Maresme i Vallès, que avui és una regió tancada per peatges. La densitat barcelonina no és pura modernitat, ni tan sols ho és la regional. És clarament un desequilibri i un dèficit que sovint acusa de manca de modernitat la resta de país, quan el fet productiu interior supera en intensitat (encara que no en valor absolut) el de la regió barcelonina.

Avui dia és possible un projecte d’integració metropolitana de l’escala 7, que superi el vell debat olímpic de Barcelona versus Catalunya (Maragall/Pujol), i resoldre’l amb una marca única, es digui BCN o es digui CAT, segons es miri des del centre o des del conjunt. La seva base partiria d’integrar la major part del sistema urbà/comarcal català (uns 7 milions dels 7,5). No tot el país pot ser metròpoli, ni cal, però la integració de la major part del sistema de ciutats consolidaria una herència històrica a través d’una infraestructura de futur. Avui hi ha persones que treballen a Figueres i hi van des de Barcelona en un AVE barat a primera hora del matí. El mateix podria succeir a escala catalana, la qual cosa no potenciaria un únic centre sinó molts. Representaria un salt en la modernització de la Catalunya Ciutat(s) amb visió de projecte de nou país. Però la integració no significaria la dissolució dels nuclis urbans en un país de pols forts.

La base ha de ser necessàriament ferroviària, o sigui, urbana de centre a centre, relligant les extenses Rodalies catalanes i els Regionals, amb serveis per a les línies d’alta velocitat. Per fer-ho possible només cal afegir estacions en llocs de coincidència amb la xarxa convencional. I la geografia i la casualitat ens ho han deixat prou bé. A la façana atlàntica de Galícia, en dues províncies, ja hi funcionen unes Rodalies en alta velocitat, amb 13 estacions respecte a les 17 que formarien la nostra xarxa en quatre províncies. No és res d’il·lusori, sinó un horitzó plenament factible, un sistema de primer nivell del qual penjarien les Rodalies, que a Catalunya són massa extenses i lentes per a llargs desplaçaments. És cert que ens cal recuperar les inversions pendents a Rodalies des de fa dècades, però hem d’aspirar a un rotund projecte de país. No hem de ser pobres ni dèbils d’horitzó.

A més de les estacions actuals de l’alta velocitat, hi afegiríem els aeroports del Prat, Girona i Reus. Tots tres, però, lligats amb les Rodalies i no només amb l’aeroport. Hostalric i el Vendrell (Bellvei) formarien els nodes extrems del vuit català d’intercanvi amb Rodalies i, entremig, hi apareixen Vilafranca i Montmeló, en les quals una caixa soterrada ja suporta en paral·lel l’alta velocitat i les Rodalies. Als extrems del sistema hi hauria Lleida, Figueres i l’Aldea (certament, amb trams encara pendents de vies al Camp i l’Ebre). I en l’àmbit més metropolità, Martorell enllaçarà amb les línies de FGC a Igualada i Manresa.

Finalment, quedaria el món del darrere del Tibidabo. En aquest pas, que és crucial en la continuïtat del corredor prelitoral, hi haurà els enllaços de FGC amb Terrassa i Sabadell i de Renfe amb Manresa (R4) i Vic (R3). Avui, l’alta velocitat només passa per una banda del Tibidabo, sense by-pass extern, com sí que hi és a Lleida, Saragossa o Madrid mateix. L’eix que va des del Prat a Sants i la Sagrera, paral·lel a la costa, haurà de completar-se amb un accés perpendicular i ràpid des del centre de Barcelona fins a Sant Cugat, per tal de situar en l’imaginari barceloní no solament una relació mental amb la ignorada vall prelitoral sinó també un nou accés físic immediat amb els serveis regionals al llarg del corredor prelitoral, és a dir, amb tots aquells que no entrarien a la ciutat de Barcelona. Barcelona és el cor i el cervell de Catalunya, però no la seva columna vertebral, que se situa a la seva esquena. El país és un organisme viu, complex, amb funcions diverses, i no solament un astre rei presidint uns altres astres similars però simplement distants i menors.