“Es parla dels refugiats, però no dels sis milions de Desplaçats interns”

ESTEL SOLÉ
ESTEL SOLÉ

ACTUALMENT treballa al departament de gènere de l’Institut Europeu de la Mediterrània, des d’on vetllen per la igualtat de gènere als 43 països de la zona euromediterrània. A Síria, durant anys va treballar a SANA, l’Agència Siriana Àrab de Notícies, però m’explica que la seva llibertat periodística era nul·la: “No redactàvem ni decidíem res. L’estat controlava totes les notícies”. Assegura que se sentia absolutament domesticada. “No volia ser part d’aquella màquina de propaganda. Però deixar la feina estava prohibit per l’estat. Si ho feies, eres considerat l’enemic”. El setembre del 2011, pocs mesos després que comencessin les primeres revoltes, ella i el seu marit van decidir abandonar el país. Va dir a la feina que s’agafava tres mesos de vacances per anar a estudiar. “Vivíem als suburbis de Damasc; l’estat havia establert controls policials i militars arreu. Podien detenir-te només per portar música al cotxe prohibida per l’estat. Vam passar molta por perquè molts dels nostres amics havien desaparegut, però vam aconseguir fugir”. La major part de la seva família és alauita, la religió derivada del xiisme de la qual també és seguidor Baixar al-Assad. “Hem estat anys sense parlar-nos perquè ells són pro règim i no entenien la meva decisió. Els han rentat el cervell; la seva perspectiva és totalment egoista. No fan més que repetir les mateixes consignes que diuen a la televisió del règim. «Síria és molt segura, és el millor país del món, a nosaltres no ens falta res», em diuen”. M’explica que alguns familiars seus han estat assassinats: “No se sap qui els ha matat, però podrien haver-ho fet agents del govern. És una pràctica habitual que utilitzen per fomentar l’odi”.

Va ser acceptada a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, on va fer un màster en història contemporània i es va doctorar amb una tesi sobre la construcció de la legitimitat sota les bombes a les zones controlades per l’oposició. “La nostra lluita és buscar la justícia. És la meva contribució personal a la conservació de la memòria històrica i col·lectiva del poble sirià. No és cert que la història només l’escriguin els vencedors. Ara estem dividits políticament, religiosament i ètnicament entre partidaris del govern, oposició, kurds, àrabs, sunnites, alauites, cristians. Els sirians no parlem entre nosaltres. Ara que soc fora he conegut kurds; no en sabia res. A milers d’ells no se’ls concedeixen carnets d’identitat. Si volen escolaritzar els seus fills, han de demanar als seus veïns àrabs que ho facin en nom seu”. Dos anys després de fugir, va tornar a Síria amb una ONG: “Es parla dels refugiats, però no tant dels camps sirians que acullen sis milions de desplaçats dins el país. Hi ha llum malgrat tot: gent que ha viscut durant més de 40 anys en un país que no entén què és la democràcia, ara s’està organitzant per fer referèndums a nivell local i decidir com inverteixen els diners i recursos que arriben”.

Nour Salameh

va néixer a Homs i ha viscut gran part de la seva vida a Damasc, d’on va fugir. És traductora i periodista

Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Un bitllet per anar a Damasc amb garanties”, em respon. M’emplaça a entrevistar

Ana Isabel Barrera