Abundància i contradiccions

Segurament hauria de deixar de viatjar en avió i la sola idea ja em costa

Han passat les festes i, molt probablement, hem comprat i hem menjat més del que caldria. Asseguts a taula, amb les restes de les neules i els torrons, hem parlat dels desastres del món, dels focs d’Austràlia i del canvi climàtic, de la decebedora Cimera de Madrid, dels polítics que no són prou valents, dels interessos que impedeixen la necessària transformació cap a un model social sostenible. Tot això és cert i, alhora, amb els propòsits per a aquest any nou, el màgic vint-vint, m’he plantejat què puc fer jo, en l’escala més petita possible que és la personal, per reduir el meu impacte sobre el planeta. Segurament hauria de deixar de viatjar en avió i la sola idea ja em costa. Les companyies ‘low-cost’ ens van malacostumar a anar amunt i avall a conèixer països i ciutats. Una vegada vaig caure en la temptació de comprar una motxilla per Internet, d’aquelles gangues que se t’anuncien al perfil de les xarxes socials, i la mala consciència va fer que em jurés que no hi tornaria: com pot ser que una motxilla que ve de l’altra punta del món em costi la tercera part d’una motxilla fabricada a Europa? Quines desigualtats socials s’amaguen al darrere? Quin hauria de ser el seu preu si es tingués en compte la petjada ambiental del seu transport? Vivim en l’abundància i també en la contradicció, així és que per al 2020 el que demano per a mi mateixa és una mica més de reflexió i, sobretot, més coherència.