Gràcies

Això de posar un desconegut al cotxe cada vegada fa com més cosa. Vivim en un món cada vegada més paranoic, i a la força això s’ha de notar en les accions més quotidianes

Quan era jove era normal moure’s en autoestop. Pujàvem i baixàvem tot el dia fent dit amb la certesa que, més tard o més d’hora, algú ens agafaria. Amb el temps, això de posar un desconegut al cotxe cada vegada fa com més cosa. Vivim en un món cada vegada més paranoic, i a la força això s’ha de notar en les accions més quotidianes. Però l’altre dia vaig fer una excepció. Era d’hora, feia molt de fred, i un jove tremolós allargava la mà i el polze. Hi havia molta neu a les voreres, i caminar en la direcció que apuntava era complicat. El bon samarità que dorm en algun raconet del meu esperit es va despertar i em va tustar l’espatlla. Va, Albert, atura’t i porta’l, fes la teva bona obra del dia, que n’anem escassos. M’aturo. Cap a on vas? Al Lycée. Ah. Puja. Era un adolescent estàndard, amb aquest aire una mica desmenjat i aliè que generalment gasten (i sens dubte gastàvem) els seus congèneres. De seguida vaig veure que un mínim intent de donar-li conversa per fer més civilitzat el trajecte era un esforç inútil. O no entenia la necessitat de parlar o li era igual no respondre. El silenci també és una bona companyia, què coi. En deixar-lo a l’alçada del seu destí, va obrir la porta, va mastegar un 'déu gairebé inaudible i va continuar amb la seva vida. Ni un tristíssim gràcies, no va dir. La propera vegada, noi, t’agafarà ta tia la murciana.