Segueixes sent revolta

A mesura que anàvem parlant amb tu, començàvem a conèixer de primera mà la barbàrie que s’estava permetent al Mediterrani

Fa dos anys et vaig escriure des de l’admiració. El meu entorn et coneixia perquè no parava d’explicar què feies, intentava descriure on eres i sobretot fer entendre perquè hi eres. Eres a Grècia. Vas marxar d’aquí garratibada per les històries que ens arribaven de Lesbos, però sobretot amb la ferma convicció que on s’havia de ser era allà. Encara que marxessis sense tenir res clar. Volies ser-hi per ser útil.

A mesura que anàvem parlant amb tu, començàvem a conèixer de primera mà la barbàrie que s’estava permetent al Mediterrani i els insults a la dignitat humana que es proferien en un lloc com Idomeni. Després, de sobte i gràcies a les forces de totes les que encara teníeu esperança, vau crear Eko Camp. Una mena d’oasis enmig d’un desert creat pels que s’omplien la boca d’abanderar la lluita pels drets humans.

Fa poc, mentre dinàvem i encara ens explicaves anècdotes d’aquell any que vas passar entre fronteres sagnants i forces de seguretat representant països assassins, ens vas dir que Eko Camp no naixia des de Catalunya, no estava pensat durant mesos. Eko Camp neix en comunitat i com a comunitat creix i funciona per a tothom.

Fa dos anys, malgrat haver-hi mitjans i professionals més interessats que d’altres en crear actualitat al voltant de les històries dramàtiques que segueixen engolint-se vides al Mediterrani, tothom en parlava. Actualment, depèn a qui enviïs les històries de les refugiades que tant van trastocar la privilegiada població europea, et trobes com a resposta que ja no és actualitat. És curiós com tot i no ser actualitat encara moren a milers en la fossa comuna més gran que existeix.

L’actualitat la creem els mitjans, però per desgràcia, la realitat no ha canviat. Malauradament o per sort, encara n’hi ha que, a compta-gotes, segueixen informant. Ja sigui enrolant-se en una missió a bord d’un vaixell de salvament, seguint una oenegé que actua a Grècia o perquè un dijous no hi ha més temes en la secció d’Internacional que recuperar el tema de les refugiades. Tot serveix. Res és suficient.

Tu t’ho mires escandalitzada i preocupada per temor a que s’acabi de normalitzar una desgràcia més. De les que no molesten perquè no les presenciem diàriament de camí a la feina. Dos anys després ha sortit del forn el teu llibre, que és el llibre de moltes. Algunes ja no hi són. La importància d’explicar el que es viu és tan necessària com explicar-ho per arribar a qui vulgui escoltar-te. Com sempre, sou revolta de cor obert i puny tancat. Gràcies per les petjades d’aigua i sal.

Etiquetes