Tancat per reformes

El final de les vacances d’estiu és el moment de plantejar-se nous propòsits i també de fer obres a casa

És obrir la porta de casa, deixar les maletes i bosses a terra i cridar ‘volver a empesssaaar!’, com l’actriu Luise Rainer anunciant l’Oscar a José Luis Garci el 1983. Sempre m’ha agradat posar un toc cinematogràfic a la vida tot i que no sigui, com el protagonista de la pel·lícula, professor de literatura a la universitat de Berkeley i no hagi guanyat el Nobel.

És la tornada. L’any no comença l’1 de gener, sinó quan arribo de les vacances d’estiu havent-me exposat al melanoma i amb el ‘Despacito’ trepanant-me el cervell. Fa temps que no estudio però pel setembre sempre em queda alguna ‘Assignatura pendiente’ que també és una llargmetratge de Garci. Aquest any és la reforma de la cuina, projecte de gran envergadura que es divideix en diverses fases talment com si fossin les de la vida de l’anguila europea. Cal trobar una empresa que ho faci, triar mobles i rajoles i esperar que vinguin els operaris a efectuar la feina que normalment és llarga i feixuga.

No hi ha laberint més complicat que un catàleg de mobles i de rajoles. Malgrat els ànims del venedor que em va encoratjant amb paraules com ‘màquina’, ‘fenomen’ o ‘figura’ arriba un moment en què em perdo entre les tonalitats gris pissarra, gris antracita i gris asfalt i les tonalitats gris cendra, gris acer i gris grafit.

Els ulls em fan pampallugues. I encara falta triar entre un moble de faig o un de roure. No tot és tan fàcil com tornar-se a apuntar al gimnàs o buscar una acadèmia per estudiar anglès perquè la reforma és un organisme viu i en constant mutació per tal de no marxar mai. Així que, després del soroll de serres radials tallant rajoles i pols, una tarda de tardor estaré fent els encreuats a la taula de la nova cuina i bevent un tallat quan escoltaré: "l’any que ve podem reformar el bany’" Tornar a començar.