Tres metres cúbics

Els viatges en cotxe amb acompanyants es poden arribar a convertir en un autèntic calvari en un espai reduït, amb discussions sobre l’itinerari, el lloc on dinar o la música

Quan estudiava comptava la vida per cursos i després ho vaig fer per temporades que és el calendari gregorià dels seguidors de sèries de televisió. Ha acabat ‘La Riera’ i això vol dir que arriba l’estiu amb els seus desplaçaments amunt i avall amb cotxe o, el que és el mateix: unes hores tancat en tres metres cúbics.

Hi ha discussions que has d’aguantar amb estoïcisme. Comencen amb l’itinerari i amb un innocent “per aquí no és”, continuen quan el conductor afirma el contrari però amb dubtes i un altre passatger emet una tercera opinió i acaben quan tres rotondes i dos cruïlles després us heu perdut. Perquè no heu preguntat, perquè no heu utilitzat el GPS i perquè algú deia que coneixia el camí. Sense aquests moments els viatges amb cotxe serien molt monòtons. A més són situacions que permeten conèixer millor els teus acompanyants. Portes un parell d’hores conduint quan, des del seient del darrera, una mà criminal et passa un CD amb l’excusa d’alegrar una mica el trajecte. Mires a cua d’ull la caràtula i descobreixes a El Fary que et mira amb un somriure malèfic mentre una veu en off diu: ‘doncs si, aquest amic de tota la vida amb el qual jugues cada setmana a futbol sala escolta això’.

Ja res tornarà a ser com abans. Es desencadena la tempesta perfecta, la ciclogènesi explosiva que no dona treva ni per parar a l’hora de dinar. Un vol un restaurant de carn a la brasa, un altre un de japonès mentre que el tercer vol menjar ceviche quan esteu circulant pel bell mig dels Monegros. I el viatge és el martiri cristià 2.0, un viacrucis amb la primera estació ‘temperatura aire condicionat’, la segona el que explica uns acudits dels quals només somriu ell i la tercera el que es queixa de no tenir una ampolla d’aigua ni wifi, el que vol parar per anar al lavabo.

A tot això mentre condueixo penso en aquell dia que vaig decidir fer el desplaçament amb cotxe en comptes de l’avió. Tot perquè un dels acompanyants que a còpia de quilometres anava pel camí de deixar de ser amic per convertir-se en enemic va dir que l’aeroport quedava lluny del centre de la ciutat i que hi aniríem millor amb cotxe.

Ara em sento com si em vingués algú a veure a casa i em trobés amb pijama i tot en desordre, que em xafardegin l’historial de navegació a Internet i que em facin una foto en banyador el primer dia de platja i la pugin a les xarxes socials. A sobre quan els comento que el final de Maribel Pereira i Sergi Guitart a ‘La Riera’ em recordava el de Rachel i Ross a ‘Friends’ em van mirar com si fos en Claudi ressuscitat qui conduís. El pitjor és que encara faltava estona per arribar. Ja no compto la vida per cursos, ni per temporades. Ara ho faig per quilòmetres.