Els conformistes

Els polítics miren les dades i perceben la poca assistència a les urnes com un fracàs

Abans del recompte del diumenge al vespre, la dada de participació va ser la gran notícia. Baixa. Més baixa que a les generals i que a les comunals de quatre anys enrere, en una gràfica que va davallant. Tot és relatiu, cert, i hom pot dir, a tall de consol, que els envejats suïssos tenen uns percentatges de vot semblants i que els Estats Units no es distingeixen precisament pel seu entusiasme a l’hora d’anar a votar (i, a més, t’has de registrar abans!).

Els polítics miren les dades i perceben la poca assistència a les urnes com un fracàs. Com que s’ho veuen a venir, abans es lamenten, fan escarafalls, crides a la participació i, 'encabat' demanen l’autocrítica per aconseguir que, la propera vegada, a la bugada electoral no es perdi un llençol participatiu. Jo no m’hi trencaria les banyes. D’entre la bossa abstencionista estic segur que hi ha un gran nombre de conformistes. I dels que deleguen. Dels que només s’ho miren i tot els va bé. Dels que tenen mandra. Dels indecisos professionals. Dels superrebotats. Dels abstencionistes estructurals, dels despistats. I tants caps tants barrets.

La solució, en un problema que té múltiples causes, hauria de ser també extraordinàriament complexa. Hi ha llocs on ho resolen per la via directa: el vot obligatori i tal dia farà l’any. Que facin com a Luxemburg, on, si no hi vas, les autoritats et claven una multa de cent euros, cent, que poden arribar fins a mil als infractors reincidents. Amb el nostre inveterat amor a la pela, la gran festa de la democràcia seria aquí un festival.