L’espera

Diria que ja comences a trobar-te millor, només de compartir aquell espai de socialització en la malaltia

ALBERT VILLARÓ
ALBERT VILLARÓ

Com que un lligament del genoll dret ha decidit protestar per les seves pèssimes condicions laborals i, en conseqüència, s’ha distès i em fa caminar com un ànec coix, he hagut de recórrer diverses instàncies de la cosa mèdica, per tal que m’apedacin una mica. Contràriament al que hom podria suposar, m’agraden, les sales d’espera, ni que tinguin fil musical. O, més ben dit, no m’ho passo malament quan he de passar-hi una estona (sempre dins d’uns límits, esclar). Són com un llimb, on hi flota, com una boirina invisible, la perspectiva (tot i incerta) del futur guariment, una estació de trànsit. Quan hi arribes mires amb suspicàcia els pacients que ja hi són i, sobretot, als que arriben després. I si, en virtut de la mecànica secreta de les cites, els fan passar abans? Amb quina enteresa podries mantenir la teva posició? En favor de l’organització, he de dir que això no m’ha passat mai, i que els torns han estat respectats amb naturalitat extrema. És una cua civilitzada, hipocràtica, profundament socialdemòcrata. Diria que ja comences a trobar-te millor, només de compartir aquell espai de socialització en la malaltia, i ni tan sols fas l’exercici d’imaginar quin és el motiu de la visita dels companys. En un moment et cridaran, entraràs i tot anirà millor. I no pots evitar de pensar: encara que ens agradi dir penjaments del sistema, de les seves disfuncions, dels grinyols dels engranatges que ho mouen tot i que de vegades no comprenem, quina sort que tenim.