Les lluites apreses
8 de març són les converses amb amigues en què marxes amb més preguntes de les que tenies en arribar
No recordo ben bé quin temps feia. De fet, només tinc flaixos del que va passar, però sé del cert que és un dels moments importants de la meva vida. Un d’aquells que, a mesura que vas fent-te gran, agraeixes als teus pares. Tenia només vuit anys, no aixecava un pam de terra i estava envoltat per més d’un milió de persones. Agafant-me de les mans, mare i pare a cada costat. Aquell 15 de febrer de 2003 a Barcelona vaig descobrir un nou món. El de la lluita.
Vam sortir de casa de bon matí amb els meus pares i, pel que m’expliquen, l’ambient al carrer era d’aquells que ja entreveu un gran dia. A mesura que ens apropàvem cap al centre de Barcelona, es veien grups de gent amb pancartes. Moltes samarretes i camises blanques. Vam deixar plaça Catalunya enrere i vam pujar per Gran de Gràcia. Com cada dissabte, anàvem a dinar a casa els meus avis, però aquell dia, trencant els sagrats rituals familiars, no vam fer la partida de dòmino que donava vida al meu avi. Tampoc vam fer veure amb la meva àvia que jo era Luis Enrique i ella Bonano al passadís de casa.
Els meus pares havien d’ensenyar-me una gran lliçó. El moment se’ls presentava transcendental, i suposo que se’ls notava. A les quatre ja érem donant voltes a l’alçada de l’obelisc que uneix l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. Cinc d’Oros es deia abans, em va dir el meu pare, gracienc de naixement i de cor. Ben aviat ja no es podia donar ni un pas i a mesura que l’hora de l’inici de la manifestació es deixava enrere, els metres avançats es comptaven a compta-gotes.
El record que més present tinc és el del simulacre que es va fer amb el més de milió de persones que abarrotaven el passeig fins a plaça Catalunya i els carrers adjacents. De cop, tothom es posava de genolls, amb el cap entre els braços. El silenci sepulcral feia feredat, però quan els altaveus feien ressonar el soroll de les bombes, la sensació es tornava en esgarrifança. Els meus pares no només m’estaven portant a la meva primera manifestació, sinó que també van posar nom a allò que sentia: empatia.
Em van explicar que estàvem allà per protestar contra una guerra que s’estava cobrant víctimes a l’altra punta del món. Des d’aquell moment, i amb petites dosis, els meus pares primer, i amics i coneguts més tard, han anat introduint-me en tota mena de lluites. N’hi ha que només me les han presentat, altres m’hi han introduït. Però tothom m’ha regalat petits aprenentatges valuosíssims.
A mesura que han anat passant els anys, a voltes conscientment, i a voltes induït, he après que cap lluita ve sola. L’últim alè, fred, notat a la nuca en forma d’aprenentatge, ha sigut el del feminisme. És la lluita que més veus, gestos i realitats canviades necessita. Alhora, però, és la lluita que més es troba a faltar en la resta. El masclisme és una tara estesa en qualsevol punt del planeta. Hi ha lluites imprescindibles que malauradament caminen coixes per aquest motiu.
Per això la jornada d’abans d’ahir era tan important i va superar amb escreix les previsions de tothom. 8 de març és cada dia. Però sobretot 8 de març és cada moment en què uns pares comencen a educar plantejant una pregunta cabdal que ha de començar a fer-te dubtar. 8 de març són les converses amb amigues en què marxes amb més preguntes de les que tenies en arribar. És començar a qüestionar-te els teus comportaments des del privilegi de ser home. És començar a guanyar perquè és lluita.
